L'home dels somnis simples (El final)

  Una cosa va lliscar a sota la porta, és el silenci. Ve a deslligar-me els llavis. El temps ha passat, ha passat a la velocitat de la llum. Tot el que ara contemple ha canviat: la llum del sol, el cel, els núvols, hui no són el mateix que eren ahir i tampoc ho seran demà. Camine per aquell terrat buscant una solució als meus problemes, però no hi ha cap solució que em resulte eficaç. Wio ja no em visita, fa temps que se'n va anar buscant el mar, sembla que no ha fracassat. Tinc ganes de desaparèixer o ocultar-me en alguna gruta on ningú em puga trobar. M'han dit que el món està molt aprop d'acabar-se però quan mire fora els ocells estan sempre cantant. M'he cremat en molts cercles de foc dels qual he sortit ferit, és el torn d'extingir-los per sempre.

   Recolze l'esquena contra una pared bruta, descolorida, el temps ha esborrat el seu color original. Creue les cames i em pose a meditar. Vull posar la ment en un buit on la caiguda siga mortal. Ací s'acaba un trajecte de tres-cents seixanta cinc dies els quals he perdut l'amor, però també he recuperat el somriure. Desitge un final feliç en aquest trajecte que hui s'acaba. Desitge que en el principi d'un nou trajecte continue tenint els peus en terra i veure que la realitat és el dia a dia dels nous tres-cents seixanta cinc dies d'un nou viatge final del qual està a anys llum.

Un dia d'hivern

  El vent fred anava congelant les petjades que deixava al meu darrere. Havien estat passos apressats per fugir del fred i per trobar un lloc en refugiar la meva pell, els meus ossos i el meu cos en un lloc solitari, però que em resguardara d'aquell matí. En arribar a d'aquell lloc solitari les fulles dels arbres s'acumulaven pel terra formant formant petites muntanyes de fulles de colors rovellats. Em van entrar ganes de refugiar-me en elles, resguardar-me del fred i camuflar-me per a que ningú em trobara.

  Era un paisatge trist, tot estava en silenci en un dia d'hivern on els ocells havien deixat de volar, també havien deixat de cantar. Era un dia trist.

On tot flueix

 Les hores marquen el temps. O això diuen. El dia allarga una mica més, encara es veu el sol amargar-se darrere d'un edifici antic, on tot va fluir en un passat i on tot flueix en el mateix present. Demà també.

 La gent passeja com les corrents del mar, baixen i pugen pels carrers com les marees, però falta la lluna que encara no ix. Supose que si no té vergonya brillarà com les llums que il·luminen la plaça on tot flueix. On la gent s'atura i immortalitza una imatge per a la posteritat, per al record. On la gent parla a cau d'orella i es diu secrets d'amor. Secrets d'amor en una vesprada on el vent ha estat el protagonista. Ha despullat dels arbres les últimes fulles. Els arbres s'han quedat sense vestit, ara estan en els ossos.

 Caminem on tot flueix. On la vida segueix.

La nit de foc

  Aquell racó de la platja i aquell soroll del mar em va retindre. Vaig seure a vint metres d'on les ones morien observant el que em rodejava. L'horitzó que s'apagava amb la fi del dia, una brisa suau que m'acariciava com ho feia ella. Vaixells que s'apropaven al port, altres s'allunyaven per a fer una llarga travessia. La soledat d'una platja deserta. Les ones trencant el silenci i la nit pintant el cel de negre. 

  Mentre pense en tot açò, espere fins que no quede cap taca blava en el cel. Espere fins que es faça del tot obscur. He portat una bossa, una bossa amb objectes i sentiments. Però abans de traure-ho faig un forat en l'arena fins que les mans i la força em diuen prou. Porte totes les mans plenes d'arena i les ungles em feien mal d'arrapar l'arena més dura. Col·loque tot el que he portat en el centre d'aquell, no massa profund, forat. Havia eixit de casa com un fugitiu d'una presó amagant-me de tothom. Volia que tot desapareguera amb un ritual de foc: cartes, fotografies, llibres i antics sentiments. Les cendres queien, ara, en aigües d'un mar negre.

Un tren, un recorregut i una vida

  Era un migdia assolellat, la gent caminava de pressa per l'andana d'aquella estació on el temps semblava que s'havia transformat en antic, en vell, en un època passada. De fet, els turistes omplien la seva entrada immortalitzant aquella façana antiga. Càmeres en mà i l'encantador soroll de la càmera en disparar una foto.

  Estava assegut en un seient veient com dels trens baixava la gran massa de gent que inundava tota l'estació. Veus per tots els costats, maletes que rodaven de la mà dels viatgers i mirades que desitjaven trepitjar aquella València vella i bella. Jo no estava allí per agafar un tren i marxar ben lluny, però qui sap si dintre de poc n'agafaria un. Hi estava per contemplar el temps, la vida. Perquè un tren és com la vida, com un recorregut que et porta d'una estació a un altra compartint els teus sentiments, a través d'una finestra, amb la realitat.

A un amic desconegut

  Era un amic desconegut per a mi quan el vaig trobar en un banc del parc on jo solia escoltar els ocells que es recolzaven en les branques dels vells xops. No sabia el seu nom, tenia les mans negres i rasposes com una llima com la que utilitzen el fusters. Es va alçar i va caminar uns metres fins aturar-se en una paret que tenia moltes pintades, després va deixar escapar el seu antic fluid

  Agafada ben fort de la mà dreta, sostenia una botella de vi, que era la beguda sagrada dels vagabunds. Per a ell era tan necessari la botella que no es va separar d'ella mentre en contava la seva vida. «Aquest licor, fill, és com la sang de Crist. Em dona vida». Quan ja no podia esperar res d’ell es va alçar i va caminar fins perdre’s per baix del pont. El vaig perseguir fins al rierol que baixava pobre d'aigua, desembocava en un petit estanc que banyava els troncs d'aquells vells xops.

  La seva camisa tant arrugada ja. Segurament feia anys que no se l'estirava per a que es quedara sense plecs. El vaig agafar pel muscle i li vaig dir que sols volia aprendre d’ell alguna que prompte es poguera oblidar i que aviat molt lluny d’allí ho poguera contar, a un altre amic desconegut encara.

Des de la finestra

  Aquella habitació estava pintada de blanc. Tenia un aspecte alegre, amb els seus llibres en diverses prestatgeries. Eren murs de coneixement, de saviesa, d'història i d'aventura. L'única finestra que hi havia donava a un jardí on no hi havia arbres, solament una gespa seca de color groc.

  Vaig agafar un llibre sense pensar que em podria trobar dintre d'ell, ni la forma de les seves lletres, ni si les seves pàgines eren d'un tacte rugós i ni sabia quina olor faria. El vaig obrir per la pàgina 221, vaig llegir un fragment en veu alta.

«...s'han acabat els records que no em deixaven dormir. En un llibre la seva última carta encara feia olor. Per aquella finestra tot el passat va volar, se'n va anar. Quina catàstrofe en veure tots els secrets, totes les passions, tot l'amor, tots els records i pensament. Tot se'n van anar volant. Totes aquelles coses es van convertir en ocells que entonaven músiques celestials. Volaven buscant l'horitzó guiats per aquell Sol de matinada. Volaven per no tornar mai...».

  Vaig tancar el llibre amb les dues mans i la poca pols que s'havia acumulat va formar un núvol d'un color grisenc. Després una llum va fer explosió, la finestra es va obrir i la cortina semblava una vela negre pirata anunciant la mort. Tots els llibres eixiren per la finestra, el llit, la catifa, les prestatgeries, els calaixos i tot el que hi havia a dins. Inclús la pintura de les parets va desaparèixer. Tot va quedar mort. Havia passat igual que en aquell llibre. Tots els records volaren per no tornar mai.

Un bany a mitjanit

  La vaig estar observant darrere de la porta, intentant que no em descobrira. Els meus ulls eren el punt de mira d'una pistola, estaven a punt de disparar dues bales seguides. En aquell moment vaig captar l'elegància que no demostrava quan estava al meu costat.

  Va deixar delicadament el seu vestit blanc i transparent damunt d'una cadira de fusta. Es va apropar al mirall, es passava el dit per les dues celles. Començà a fer postures i a jugar com li quedaven millor els cabells, si recollits o llançats al vent. Aquella perfecció per passar-se els dits entremig dels pèls, com si la seva mà fos una pinta. Es va tornar a mirar al mirall i començà a llevar-se aquell pintallavis de color roig intens, com el cor. Eren els millors llavis que havia vist i encara més quan aquella petita peca que tenia en el llavi inferior la feia més interessant.

  De la banyera blanca eixia el vapor d'aigua calenta que prèviament havia omplit. Aquella delicadesa i sensualitat en posar el primer dit del peu en una aigua calenta la va fer refugiar-se perquè li cremava un poc la pell. Ja a dins, va recolzar el cap deixant solts els cabells que li penjaven com una cortina. Es va relaxar va tancar els ulls i es va capbussar en l'aigua deixant, solament, les ungles pintades de negre al descobert.

Carta a l'absència

   Havia passat tant de temps que no recordava l'última vegada que l'havia vist. No recordava ni el dia, ni el mes i ni l'any. Ella era la meva absència en una carta que no vaig ser capaç d'enviar. La vaig posar entre les pàgines d'un llibre, nom del qual no recorde i allí es va quedar per sempre omplint-se de pols i d'olor a llibre vell.

   «Estimada absència:

He estat malalt, he estat desaparegut, he estat absent de tu, del teu cor dels teus records, dels teus llavis, de les teves mans i del teu cos. Mire per la finestra i sols que veig que foscor, en apropar-me hi veig més foscor. El vidre s'ha entelat amb l'alè dels meus sospirs. L'alè dels meus sospirs. He estat malalt i per aquest vidre que ara mire he vist el color dels teus ulls. I és bonic pensar que una noia jove com tu tinga els ulls verds. T'enyore; em recorde el dia que vam anar a un parc solitari, res d'allò no haguera passat si no m'hagueres acariciat els llavis amb un dit de la teva mà, si tu no m'hagueres acariciat els llavis sense gosar besar-los. No he desitjat més que els teus besos. Ara t'escric d'amagat per a que ningú em veja dient-te que et voldria prop meu, pot ser no podria deixar de besar-te sobre tot si tens els llavis lluents. T'ofegaries amb els meus besos però no ho desitge. Però és millor que estigues lluny, així et salvaràs i podràs oblidar-te de mi. A penes ens queda el record».

La Primera Eternitat

  Després de que una llum potent havia enlluernat els meus llums, vaig aparèixer assegut contra una pared de taulells grocs i rojos. Estava confús i no sabia si alçar-me o quedar-me assegut mirant els passos de la gent que caminaven baixant unes escales que donaven a una andana. Abans d'alçar-me vaig veure un cartell amb lletres de neó. La Primera Eternitat, posava en aquell cartell. Em preguntava si començava un viatge al passat o al futur.

  Mentre jo baixava lentament aquelles escales agafant-me de la pared com si tinguera alguna infermetat crònica de la qual no podria sobreviure massa temps. Dos focus de llum es va anar apropant a poc a poc fins que es van aturar. A dintre d'aquell subterrani hi havia gent amb ordinadors i mòbils, ningú portava un llibre. Ningú passava les fulles que trencaven el silenci. Em vaig apropar a un senyor que portava unes ulleres negres, anava ben vestit. «Perdone senyor, cap on es dirigeix aquest tren?», li vaig preguntar quan vaig començar a suar i el metro agafà una velocitat vertiginosa que em va fer caure.

  Aquell senyor em va donar la mà per alçar-me i em va dir que aquell tren es dirigia a la Primera Eternitat. «Fins on havia arribat jo, estava en un altre món», em vaig preguntar si Prudence era d'aquell món.

La porta secreta

   No era aquell passadís, precíssament, el menys hostil, el menys perillós. Un olor a amoníac eixia d'una habitació que estava obscura. Algú s'havia deixat la porta oberta i s'havia oblidat de tancar-la. Ara l'ambient ja estava contaminat d'un aire irrespirable, el nas no tolerava les partícules tòxiques que desprenia aquell olor. No era bon moment per donar explicacions. No hi havia temps per preguntar-se per què feia aquella olor. Vaig estar apunt de boçar en mig d'aquell passadís on hi havia dos grans quadres dels quals no sabia qui era era l'autor. No els havia vist mai.

  En aquells moments d'incertesa per trobar alguna pista sobre aquell olor insuportable, em vaig apropar al final del passadís. Un cartell roig amb lletres blanques indicava que havia arribat al final del meu trajecte. Però estava equivocat. En les lletres minúscules pintades de negre posava: «Ací s'acaba la realitat i començà l'eternitat, troba-la abans que la mort et lleve el teu cor». No sé que volien dir aquelles paraules però volia escapar d'aquell passadís i d'aquell olor que m'acorralava i que m'anava deixant sense respiració, aleshores l'única alternativa va ser obrir aquella porta secreta.

Una bella instantània

  Quan pressionava aquell botó que feia congelar un moment en concret, la pell reaccionava i s'eriçonava. Era el plaer d'haver escollit el moment exacte en que ella posava de forma natural, mirant al paisatge i pensant en les seves coses. Pensant en mi. La veia de perfil mentre els seus cabells s'exposaven al vent com les veles d'un vaixells en direcció a l'est. Els seus cabells eren finíssims fils d'or que quan el gran astre feia impactar els seus rajos, aquells fins cabells es feien transparents.

  Ella seguia d'esquenes a mi, esperant a que li donara un bes en el coll. Un bes en aquella pell suau que semblava un marbre perfectament tallat per un escultor de l'antiguitat. Passava el meu rostre per aquella esquena, per aquells cabells que m'atrapaven com una xarxa intentant agafant un gran trofeu, i el que acabava pescant eren uns dolços besos que es convertien en petites carícies. La vaig rodejar amb els meus braços com un fil d'aram sense punxes. Ens miràvem i rèiem silenciosament esperant a que el Sol ens diguera bona nit.

  Ara, sols em queda aquella vella instantània i cada vegada que la veig recorde els llocs que vam visitar i vaig comprenent que mai tornaràs al lloc que ens abraçàrem per última vegada.

Allí on solíem besar-nos

   Un heroi muntat en un cavall de bronze té una vista privilegiada, pot veure les coses que passen als seus peus i per sota de les copes dels arbres. Ell és el guardià del parc. Ell és qui més abraçades, més carícies, més mirades i més besos ha vist en tota la gran ciutat. Contemple aquell heroi amb un certa devoció. De vegades pense que representa l'amor d'aquell parc amb un arbre centenari que atrau a la gent més que aquell heroi amb passat gloriós.

  Quan passe per davant d'aquell banc, ara solitari, nostàlgic i melancòlic, m'imagine el primer dia que em vaig seure allà, amb ella. No deixàvem de mirar-nos i ella m'apartava els ulls perquè es sentia observada. Però jo no era cap estrany. Era jo. Era aquella persona que li passava el braç per darrere del muscle i ella inclinava una mica el cap mentre parlàvem del dia, de la gent que passava o per què el cel estava cobert de núvols. «Els divendres eren nostres», recorde que deia amb la veu dolça i els ulls brillants mirant-me asseguts en aquell banc ocupat per dos enamorats. De vegades col·locava el meu cap sobre les seves cames i la mirava des d'una altra perspectiva. Donava igual amb quin angle la mirava, estava igual d'atractiva.

  Vaig deixar de pensar en aquells dies, en aquells divendres que se'm feien curts i volia que tornara a ser divendres per estar allí, com sempre, on solíem besar-nos.

L'home amb el cor obert

  Prudence em continuava mirant asseguda en el marc de la finestra del bany. Jo ni m'immutava. Semblava una estàtua de sal que anava secant-se a poc a poc. D'un vot es va posar de peu, va estirar la mà i em va ajudar a alçar-me. Portava un vestit gris, platejat, ajustat i les pestanyes pintades del mateix color que el seu brillant vestit. Encara recordava la seva pregunta. Estava buscant l'home del cor obert.

  Vaig obrir la porta de la meva habitació i li vaig dir que m'acompanyara al terrat. Mentre pujàvem en les parets blanques es reflectia els últims rajos del Sol. Quan Prudence es va interposar entre aquells rajos el seu vestit va deixar veure un triangle amb els colors de l'Arc de Sant Martí. Mentre pujava els últims escalons em preguntava per què buscava a un home amb el cor obert. La pròxima porta donava a la terrassa on jo solia conversar amb les interferències que gent d'altres mons m'enviaven. Li vaig dir a Prudence que s'asseguera en un escaló que donava a unes vistes que ella mai abans havia contemplat. Es va quedar mirant a l'infinit uns segons i de la seva front va eixir un flaix de llum, i d'aquell triangle multicolor va aparèixer una instantània d'aquell paisatge. Me la va donar i no donava crèdit al que tenia en les meves mans. «Algun dia t'ensenyaré a fer moltes d'aquestes», em mirà i va somriure.

  Els dos contemplaven aquell magnífic cel blau quan em va dir si coneixia a l'home que ella estava buscant. Vaig assentir negativament amb el cap. «Per què has aparegut d'aquella manera en la meva habitació?», li vaig preguntar quan es va posar de peu i em va manar que em posara de peu sense moure'm. La vaig obeir. Em va mirar el pit i jo la vaig seguir amb la mirada tots els seus moviments.

  Va ser un obrir i tancar d'ulls. Era la primera vegada que algú em llevava la camisa d'aquella forma tan inesperada. «Per fi t'he trobat, ets l'home amb el cor obert». El meu cor tenia una porta oberta, podia veure com la sang fluïa per les meves venes. El meu cor batia com un timbal. «Fins que no trobes el teu amor les portes del teu cor romandran obertes. Quan es tanquen, el teu destí serà la Muntanya de la Melancolia».

  I Prudence va desaparèixer amb l'últim raig de Sol.

Prudence (La finestra del bany)

  Aquell diumenge es va fer més etern que contar que les estrelles del firmament. Un diumenge on el Sol volia ser el protagonista d'una funció immemorable. Però el núvols prims, fils de seda als nostres ulls no deixaven passar cap raig. Novembre, per fi, es feia notar. Vesprada gèlida en aquella habitació on feia uns dies havia aparegut un home invisible que va desaparèixer sobtadament mentre llegia.

  Vaig seure a la vora del llit. Aquell dia també era trist perquè nombrosos records no em deixaven les neurones tranquil·les i pensar en altres coses de major importància. De sobte, els taulells del pis començaren a moure's, s'elevaven desplaçant-se del seu lloc. No importava amb quina substància els havien posat. Ells seguien movent-se i els meus ulls perplexos semblaven bojos mirant com tots els taulells es movien. Un gran xiulit, constant, no deixava de sonar, era com una veu aguda. Fins que va parar. La finestra del bany es van obrir de bat a bat, jo estava expectant per qui anava a eixir d'allà fora.

  Estava espantat i em va ficar al racó de l'habitació assegut amb els genolls quasi tocant-me la cara i mirant com unes mans fines, de pell morena, algú havia col·locat en el marc de la finestra. Per un instant vaig alçar el cap, però quan uns cabells negres van tapar quasi la poca llum del Sol, vaig posar la cara entre els genolls. No volia veure aquella criatura. Però no era cap criatura maligna quan li vaig veure el rostre, ulls blaus en aquella pell morena. «Em dic Prudence i estic buscant a l'home amb el cor obert», em va dir quan es va seure en el mar de la finestra, observant-me i esperant a que li contestara. Però les paraules eixien mudes.

El lector invisible

  I en aquella habitació quasi obscura algú subjecte un llibre. No puc saber qui és. Ni pel seu perfil. No el reconec, és algú que s'ha instal·lat en el meu llit sense previ avís. Està en les cames estirades, sosté un llibre amb força per a que les pàgines no es passen soles. El mire quasi amb menyspreu, encara que no sé si se n'adona, està tan concentrat amb el que llit que tampoc ha notat la meva presència.

  El llibre flota en l'aire com si aquella habitació estiguera en l'espai. Em pose nerviós i em pregunte si quan obriga la porta de l'habitació hi haurà matèria obscura. Cosos que estan lluny i no puc tocar amb la mà perquè estan a anys llum, igual que el meu pròxim amor. Pensava que quan obrira anava a caure'm en l'abism i que la gravetat em portara a un lloc per explorar. «Però un segon. Si obric la porta i és veritat que estic en una nau que viatja a enlloc, moriré perquè a l'espai no és pot respirar.. Millor ho deixe córrer». Deixe de calfar-me el cap i les suposicions negatives i em prepare per al pitjor: per a obrir la porta.

  «Espera. No ho faces», em diu una veu de la qual no puc veure com vocalitza. Ha estat eixe lector invisible que per l'ombra que deixa reflectida en la paret. «Si obris eixa porta els dies passaran lents. L'amor no existeix. No podràs somriure. Tu decideixes». Vaig apartar lentament la mà sobre el pany de la porta. El lector invisible continuava llegir. Vaig seure a la vora del llit. No sé si m'estava mirant perquè no tenia ulls. No els podia veure. «La vida m'ha deixat així, invisible. Tinc por de que em descobreixen agafant els trossos del meu cor trencat», digué en veu baixa. De sobte el llibre es tancà i caigué damunt rebotant sobre el matalàs. El vaig agafar i quan vaig veure algunes pàgines tacades de llàgrimes ho vaig entendre tot.

Al vent

  La nit arriba a la gran ciutat com si algú haguera dipositat un vel negre sobre el cel. L'il·luminen unes llums de color mel. Unes llums que fan descobrir com una dona vella espera en la parada de l'autobús impacient fins a que arribe. Fan descobrir una bicicleta que circula per la vorera a la mateixa altura que nosaltres ho fem amb el cotxe. Fan descobrir una parella que es besa davall d'un arbre que li van caient les fulles sense que els dos enamorats s'assabenten que mentre naix un amor, moren les fulles.

  Ens aturem en un semàfor. Ningú vianant passa a aquelles hores de la matinada. La gent descansa en els seus llits mentre les meves cames noten el cansament d'haver ballat més de tres hores sense parar. Em queixe massa i trac el cap per la finestra per s'estire la pell i els pels al vent mentre el cotxe passa per baix d'un pont a tota velocitat. Mire pel retrovisor dret del cotxe, solament veig el meu braç, el colze que descansa per on puja i baixa la finestra. Pel retrovisor veig el final del pont. Pel retrovisor veig els records dolents, aquells records que si mereixen ser oblidats. Al vent els records que ferixen sentiments. Al vent l'amor que ja no hi està.

Cada nit (Com plorar-li a la nit)

  Cada nit quan mire per aquella finestra no sé si mirar al cel que va enfosquint-se, a la línia llunyana de muntanyes o a les cases que no em deixen veure millor el paisatge. Obric una porta de ferro que fa un soroll a rovellat i espanta a Wio que em mira una mica espantat. Encara que crec que espera a que li llance un sardina i se l'engolisca en l'aire. Està malcriat. Feia temps que no veia el meu gat. Dic meu perquè sempre apareixia en la meva terrassa rodejant l'antena i passejava per les parets blanques pintades amb cal. Unes mans arrugades ho van fer.

   Avui no sé quin seria el tema de conversació entre aquell animal, de caminar elegant i sigil·lós, i jo mateix. «Després d'algunes setmanes sense escoltar-lo miolar, hauria vist per fi el mar?», em preguntava mentre li passava la mà per aquells pels tan fins com la seda. Després m'espolsava les mans i els pels queien sobre aquells pis fet rajola taronja que amb els últims rajos del dia semblaven lingots d'or taronja.

   Totes les nits vull eixir d'aquell lloc. Tots els dies vull eixir del meu llit. Totes les nits m'agradaria passar pel teu carrer i esperar a que apartares la cortina del teu menjador i em veieres esperant-te allà baix, al carrer. Encara que totes les nits m'haguera agradat estar amb tu. Però ara, recolzat en el pal on estenc la roba mullada, perd el temps pensant en que demà serà una altra dia. Un altra nit.

Vespre

  Començava un vespre de diumenge on la calor ja no calfava la terra llaurada, ni la carretera asfaltada ni tampoc badava les pedres quan les rodes de la bicicleta passaven per damunt d'elles. S'obrin les portes del metro i els pocs ulls que hi ha no sé si observen la meva bicicleta o a mi. Em faig a un racó i agafe un llibre que ja tinc avançat. Ara si que sé que la gent m'observa. «Serà la meva forma de llegir, serà que em pose a llegir sóc seriós i a la vegada interessant? Pot ser», em conteste a mi mateix mentre el tren sembla estar en un muntanya russa, movent-se per a tots els costats sense parar. Els balancejos dels metro fa que aquest convertisca als passatgers en marionetes que sols mouen de cintura cap a dalt.

  Descanse la vista de veure tantes paraules juntes mirant per la finestra on les coses sembla que no es mouen. El metro passa tan de presa que cada una de les finestres que hi ha sembla un quadre pintat. El sol que brilla, els arbres que estan nuets de fulles, persones que caminen però que sembla que no ho fan i cotxes que de tots els colors. Son paisatges estàtics.

  És hora de respirar aire pur per un riu on l'aigua ja no passa. Ara l'aigua és gent que passeja, corre, juga, s'enamora, es besa, s'abraça, es toca, es mira als ulls, es parla a cau d'orella, es riu i que pedaleja. Aquell riu, encara que no tinga aigua, no està mort, està més viu que mai. Primer donava vida les plantes i a peixos, ara dona vida a les persones. Els dona vitalitat, els motiva per a començar el dia i per acabar-lo. Però sobretot li dona vida a una ciutat vella i bella. Una ciutat que m'atrau.      

  S'acaba el trajecte d'anada.

  Comença el trajecte de tornada solitari. S'acaba un vespre.

L'últim concert de paraules d'amor

   Les portes estan oberta en aquella sala on les paraules reboten i juguen a esquivar-se per a no mesclar-se i canviar de significat. Un escenari i una pantalla blanca esperen a que s'apaguen les llums per començar una pel·lícula on l'amor també hi està present. En la sala hi ha dues persones que parlen entre elles per a que no escolten les paraules privades. Sembla que en aquella sala estarem les butaques buides, dos persones més i el silenci quan la pel·lícula comence.

    Ara, després d'haver engolit quasi mitja botella d'aigua, m'han entrat ganes de pujar a l'escenari i ser jo el protagonista d'aquella funció. De que les butaques buides i aquelles dos persones escolten el meu últim concert de paraules d'amor. Però em tem que no m'atreviré a pujar i demanar que apaguen totes i m'enfoquen en focus potent el meu rostre blanc i trist. Tot i això no em lleve del cap aquella imatge. Jo pujat en un escenari, el front suat, els tremolors de cames i braços de parlar cara al públic. Comence a relatar eixe pensament.

   «Estic nerviós i no sé com començar aquesta funció. L'única cosa que sé és que son les meves últimes paraules d'amor. Són les meves últimes paraules d'amor a ella. S'ha encès el focus de llum que m'enlluerna els ulls i no puc veure quan de públic hi ha. Sé que ella no està. Comence a relatar.

Les roses s'han fet negres perquè els teus ulls ja no em miren amb estima, amb record. Els teus ulls ja no em miraran. Ja no et puc comparar amb el somriure de la lluna perquè ja no me'l mostraràs. No existirà més calor corporal entre nosaltres perquè les nostres pells son com pols oposats. Els teus llavis ja no són irresistibles per a mi, estan tacats de desig incontrolat. No sé si tens amor o si l'amor és per a tu un joc de daus. Crec en l'amor per a ser feliç no per a ser un desgraciat, i jo sol em llevaré les pedres del camí que em vas llançar fa temps. Amb l'esperança no tot està perdut».

    La pel·lícula ha començat. Encara estava imaginat-me que estava dalt de l'escenari relatant aquelles paraules d'amor, les últimes d'un concert que ha arribat a la seva fi. Tanque els ulls i una música suau de violins sona per tota la sala. Música trista en pensar que si estigueres ací t'abraçaria per última vegada. Una llàgrima taca la butaca de color roig, sembla una llàgrima de sang, d'un enamorat ferit.

El temps passa mentre camine

  Em mire els peus i el temps passa. «Quants passos i quants salts hauré donat en les meves sabates?». Massa difícil de contestar. M'acomode i creue les cames. Em pesen de tan de caminar i de tan de pujar escales i baixar-les. Estic esperant que obriguen. Estic pensant que el fa temps que pense en ella, que ja no vindrà mentre l'espere. Estic pensant que el temps a passat i ja no pensa en mi. Les coses han canviat. Estic pensant que la seva mirada ja no em captivarà com quan ho va fer el primer dia. Estic pensant que les seves mans fines ja no m'agafaran les meves. Estic pensant que els seus llavis ja no xocaran contra els meus creant una explosió d'una Super Nova d'amor. Estic pensant que ja no oloraré el seu perfum. Estic pensant en els seus abraços a la tardor. Estic pensant que no tornaré a tocar la seva pell nueta. Estic pensant que la vaig perdre. Estic pensant en que l'amor m'ha traït. Estic pensant que sóc un fracassat Romeu que ja no veurà més a la seva estimada Julieta. Estic pensant que no pense res.

   Mire per la finestra els arbres es mouen sense parar. El vent sembla atrapar el temps però aquest no pot fer contra la força de la naturalesa. Per última vegada estic pensant que el temps passa i les coses canvien. Per això es va crear el temps, per a canviar.

La mort d'una vida

  Tot sembla encaixar aquell dia. Aquell dia d'ànimes mortes que quan arribe la nit reviuran sense entendre com. Aquella estació solitària, on sol el silenci i les veus mortes dels camps de l'oblit feien acte de presència en un matí que es presentava no massa interessant. Era un matí fred i estava rodejat de la soledat dels arbres que deixaven caure les seves fulles, elles morien lentament i altres les tornarien a reemplaçar. La soledat era el que més em preocupava. Tots els dies pense quan se n'anirà.

  A l'altra part de les vies oxidades, per on passava un tren que solia perdre's entre la poca boira que s'acumulava en aquells camps de l'oblit, hi havia un arbre mort. Un arbre que havia tingut una vida plena de fulles, una vida on els ocells havien deixat generacions i generacions. Ara les seves branques semblaven dos mans juntes i obertes pregant a que alguna cosa caiguera del cel. A que la vida li tornara les fulles que ja no tornaren a créixer mai més. Travesse les vies i em plante davant d'aquell arbre que portava temps mort. Em pose ferm i mire el seu tronc de dalt a baix, sembla que siga un familiar meu. Allargue la meva mà i el toque. És un tronc aspre.

  Tanque els ulls i m'imagine aquell arbre amb les fulles verdes i els ocells cantant. Obric els ulls i pense en que solament queda el silenci després de la mort. Un «fins sempre» improvisat surt dels meus llavis i la tristesa va recorreguent el meu cos.

Entre edificis de tinta

   En aquell llibreria sembla que estic en una ciutat on els seus llibres son edificis de tinta, construïts pels escriptors, per milers d'escriptors. Son edificis que han tardat anys en construir-se per la delicadesa que mostraren els seus constructors al dissenyar-los. Em perd entre tanta tinta. L'olor a llibre nou...«Per què ningú s'ha atrevit a fer un perfum d'olor a llibre nou, i de llibre vell? Seria el meu perfum preferit i enamoraria a més d'una noia», pense absurdament mentre em quede mirant una noia que deixa un rastre del seu perfum tan deliciós. M'entren ganes d'obrir la boca i que la gent em mire com em menge aquell perfum.

   Seguisc amb la mirada com les seves mans agafaven delicadament un llibre, un llibre que abans havia tingut en les meves mans. Es diu “Te llevaré conmigo”. «On em portaràs?», li pregunte a aquella noia encara que no em puga contestar. Ella llig el petit resum que hi ha al darrere, torna a mirar la portada i es fixa en els dos xiquets, que corren agafats de la mà, per la platja fotografiada en blanc i negre. No l'he deixat d'observar i quan torna el llibre al seu lloc es fixa en mi. Dissimule. Canvie de prestatgeria i ens creuem. Incline el cap a la dreta per olorar el seu perfum que m'estava deixant hipnotitzat. Mentre em quede mirant aquells edificis rectilinis, plens de tinta, no m'he adonat que aquella noia ha desaparegut. Passe per totes les sales on els edificis de tinta no s'acabaven mai. Era com caminar per una gran ciutat amb gratacels infinits. No hi estava.

   Ara mire al no res. M'he quedat pensatiu mirant el no res. De segur que el seu perfum encara flota en l'aire. He pensat en tornar a pujar les escales mecàniques per a quedar-me una estona olorant el llibre que ha agafat. Qui sap si la torne a veure entre aquells edificis de tinta.

Wio

   Trobava a faltar els olors de la tardor allà dalt, en el terrat on solia veure a Wio, un gat de color grisenc que es passejava pel mur del tercer pis sense por a que algun moment anava a esvarar-se i caure com una pedra sobre el terra del carrer mullat. Si això haguera estat així la seva sang correria com ho feia l'aigua en aquell moment.

   Ja havia parat de ploure, Wio estava al meu costat escoltant les veus dels veïns. Alguns discutien, les dones es parlaven de finestra en finestra i xiuxiuejaven els seus secrets més íntims. «Què escoltes Wio?», li vaig dir. Ell sols volia refregar-se entre les meves cames i deixar-me els seus pels i l'olor de la seva pell en aquell vaquers blaus i arrugats. Ja era quasi de nit quan Wio decideix anar-se'n, però abans de fer-ho va fixar la seva envejable mirada en els meus tristos ulls que tenia aquell dia estressant. «Ho sé Wio ni tu podràs veure mai el mar, ni jo tornaré a veure a qui tu ja saps», li vaig dir mentre es va girar lentament i es va perdre pel mateix mur que havia vingut. Les nits eren per a Wio un passeig entre antenes que feien soroll el qual Wio no sabia interpretar. Les nits eren per a Wio un motiu més per a cridar-li t'estime en una d'aquelles terrasses solitàries plenes de roba mullada acabada d'estendre.

   Després d'un cel gris i plujós, el sol dibuixa una llum. I Wio ja no està. Demà tornarà.

Darrer diumenge d'octubre

    Als peus de la muntanya hi ha un camí ple de pedres i una terra groguenca on em trobe intentant pensar què o qui m'esperarà allà dalt. Trepitge eixa terra groguenca que tan sols és pols que s'eleva uns centímetres per damunt dels meus turmells i m'embruta les sabates. La pendent del camí comença a pujar, però no massa. De sobte m'ature i estic en un bosc ple de pins els qual desprenen un olor fresc que m'atrau. Això em fa volar per dalt de les copes dels arbres. Obric els braços i cride el seu nom. «Què he dit? El seu nom», em pregunte mentre algunes pedres cauen i fan que m'esvare.

    Comence a notar una mica de cansament en les meves cames. M'assec en unes ruïnes que han tingut un passat de silenci. Inquiet per saber més coses baixe d'un vot d'aquell bloc de formigó. Em faig lloc per troncs estrets i per herba punxosa. Sembla una selva. Al final d'aquesta hi ha un forat. Un amagatall. Tinc por està obscur i cap una persona. Em convertisc en una persona important, en un arqueòleg apunt de descobrir la tomba d'algun faraó oblidat. Però no és cap tomba. És un refugi d'on un moment a un altre van a aparèixer els fantasmes de la Guerra Civil.

   Se'm posen els pèls de punta i fuig correguent d'aquell lloc que em produeix por. Molta por. Desmesuradament les meves mans es converteixen en ganivets afilats tallant l'herba que s'interposa en el meu camí. Per fi. Ja estic salvat. Tinc la front suada i el poc vent que corre seca el suor. És darrer diumenge d'octubre i el camí ja és ben sabut. Arribe dalt del tot i admire el paisatge, un paisatge que vull abraçar com ho feia quan ella estava al meu costat i em somreia.

   «Darrer diumenge d'octubre i el camí ja és ben sabut», recite eixa cançó quan tinc la sensació de que el temps està passant de presa. Mai oblidaré els abraços de l'octubre.

Quan el Sol s'oculta

      En una estació mig abandonada esperant a que passe un tren que no se si s'aturarà. El vent fa córrer les fulles entre les pedres i entre les vies del tren. Un semàfor en verd em fa adonar-me que el tren deu estar aprop. S'apropa com una bala quasi desbocada. Com una bala apunt de matar al vent i a totes aquelles fulles seques que ara ja no hi son.

  Tot canvia quan el Sol s'oculta. Puge en aquell tren i en comptes mirar la finestra d'enfront, em recolze sobre la que tinc darrere observant com el Sol baixa, s'oculta entre unes muntanyes vells i llunyanes. Tot canvia quan el Sol s'oculta i comence a imaginar-me com és ara la seva història. «Serà la història que ella vol viure?. Potser és el que volia des de feia temps», pense mentre el tren es balanceja com si les vies del tren s'hagueren convertit en un improvisat mar d'arena del desert.

  «Tot canvia quan el Sol s'oculta», repetisc aquella frase com si d'una cançó es tractarà. Quan el Sol s'oculta tot canvia. Ella també canvia. De sobte no sé perquè pense en una realitat que és veritat. «Que me la imagine ballant, me la imagine cantant, me la imagine parlant, movent els peus al ritme d'alguna cançó que coneix. Veu a un xic i el delecta amb la seva mirada. Ella cau en la seva mirada. No deixa de mirar-la. Ella està paralitzada. Qui serà eixe qualsevol?, pense mentre imagine eixe trista situació. Té un pla massa atrevit. Espere que no estiga involucrada del tot».

  Ho sent amor, però t'he deixar enrere, el Sol ha caigut i tu també has caigut per un precipici amb els ulls enverinats d'un verí mortal que no et deixava veure més enllà, impedint-te també mirar al passat. Tot canvia quan el Sol s'oculta, igual que la meva forma de veure't. Tot canviarà quan el Sol s'oculte darrere de les muntanyes velles i deixe aquella estació solitària obscura, la qual jo anava recollir-te.

Núvols que es conertiren en muntanyes

  M'agrada observar i mirar per la finestra, per la finestra de qualsevol lloc. Allà on hi haja una finestra pose els meus ulls mirant al buit o mirant a l'horitzó. Aquell paisatge té molts colors. Tots es mesclen creant una amalgama de pigments que ni els pintors més reconeguts sabrien com mesclar-los. Això fan els núvols mesclar-se, unir-se i elevar-se fins tocar l'última capa que cobreix el planeta.

  Els motors d'aquella avió feien massa soroll com per escoltar el silenci. Eixe silenci que m'agradaria escoltar allà fora, al cel. Flotar i veure-ho tot d'una altra manera. En tot el trajecte no deixe de mirar el que en aquella petita finestra puc contemplar. Sols un quadrat de tota la immensitat que hi ha allà fora. Rius, mar, muntanyes i núvols. «I el vent?», em pregunte mentre recolze el cap per primera vegada després d'estar assegut una hora, o tal vegada un poc més. Si pose un peu allà fora el vent se'm portarà als núvols per a torcar-los i saber como son de més aprop.

  He viatjat a un país desconegut. He viatjat a veure la família que m'ha acomiadat amb abraços indescriptibles i amb ulls que s'omplien de llàgrimes com aqüífers secs. He viatjat el que mai havia viatjat. He contemplat el que mai havia vist. He parlat el que mai havia parlat. He conegut el que no sabia. He recordat el que pensava que havia oblidat. He pensat en el que no havia de pensar soltant alguna llàgrima que no mereixa soltar, i he trobat a faltar que sempre he trobat a faltar. Però ara que torne me'n tornaria anar. Tornar i quedar-se, però he de tornar. No sé el que hi haurà passat de nou on torne. Sols torne per començar de nou, sense algú, sense alguns i sense molts. O amb tots.

  Recorde que vaig mirar aquella terra amb nostàlgia per qui està en ella. Recorde que vaig mirar aquell cel on els núvols es convertiren en muntanyes que s'elevaven davant dels meus ulls.

Hi ha algú fora?

  Des d'una gran finestra observe una persona que camina en línia recta pel pas de vianants. La gent l'esquiva i segur que la mira amb una cara no massa amistosa. Porta una falda negra per la cintura i una camisa blanca que li deixa veure el melic. Té els cabells castanys clars. Per un moment pense que és ella. M'alce del banc en el que estic assegut, arrugue la front i els meus ulls s'enfoquen com una càmera. «És ella. No, no és ella», em dic quan torne a seure. He estat apunt de baix les escales i anar a buscar-la, però de segur que s'estranyaria al veure'm. Seria un retrobament massa forçat. Encara recorde l'última vegada que la vaig besar.

   Va ser un dia d'estiu, un dia de setembre. Recorde intensament el seu últim bes, i el meu bes també. Recorde que ja no l'he tornat a veure i no l'he oblidat. I que mai l'oblidaré per molt que li pese. Aquell dia la vaig abraçar i per última vegada la vaig olorar. Encara recorde el seu perfum. És inevitable.

  Més gent camina apressadament pel pas de vianants. «Què serà d'ella? Encara em recordarà», segurament ja no em té quasi en els seus pensaments. Segurament pensa estar cada vegada més entre llums de colors intentant oblidar-me. Ja ho ha fet. No escolte el soroll del carrer, sols veig gent en moviment, intente pensar que ella camina per aquella llarga avinguda. Però al mateix pense que no hi està. Em pregunte si algun dia deixaré d'escriure't més paraules. Em pregunte si hi ha algú fora, del carrer, que escolte com cride el teu nom.

L'amant de la llum

 

És dimarts i el cel ha amenaçat en deixar caure les seves llàgrimes, llàgrimes de tristesa perquè la tardor li produeix nostàlgia. Es compleix el meu desig, el cel plora. Observe les seves llàgrimes com s'esvaren en el cristall d'una finestra antiga, una finestra que mira a unes muntanyes llunyanes que marquen el principi d'un altre món.

  Mentre escolte com el cel plora i crida de ràbia perquè algun amor li ha jugat una mala passada, tinc al meu davant, igual que ahir, unes fotografies d'ella. No dic res, alce la mirada i els meus ulls estan apunt de deixar unes quantes llàgrimes que al final no cauran com cascades. Em mantinc ferm, i pense que en tot el que li vaig dir. No sé ella, però jo recorde lletra a lletra, paraula a paraula, bes a bes, mirada i mirada, un abraçada i ens fonem. «Fa poc li deia tantes coses i ara la llum se m'ha apagat. El meu cor no té color, encara que ella em diga coses i pense en mi. L'amor s'esmuny com eixes llàgrimes que continuen esvarant-se pel cristall brut», pense quant torne a veure una fotografia on ella somriu mostrant-me els seus llavis carnosos. «Mostra-me'ls de nou.», em dic veient com un raig de Sol apareix entre el núvols. Torne a pensar que si poguera desgastar alguna cosa no seria una tisa per a escriure el teu nom, sinó que serien els teus llavis fregant-los amb els meus. Però això ja no serà mai més possible.

  Més rajos del Sol aparten amb les seves mans ardents núvols que molesten, perquè el que volen és il·luminar-me el rostre i fer-me creure que ella va ser la meva llum. Aquella llum que vaig seguir aquella llum sensual, aquella llum que brillava més que l'or. Però aquella llum ja no hi és, solament em queda pensar que no perdré mai el plaer a recordar-la ni a oblidar-la, ni a tancar els ulls i olorar mentalment el seu perfum.

Els ulls que miraven l'horitzó

  No perquè siga dilluns he decidit mirar fotografies antigues. He decidit recordar una molt especial, he decidit no oblidar-la. No estem tots, però com si estigueren. No és una fotografia com les que estic acostumat a veure, però m'imagine on estan mirant tots aquests ulls. M'imagine en que estan pensant, sé que pensen el futur, en un futur on l'horitzó no els porte cap desencant.

  Estan d'esquenes, estan posant però d'esquenes. «Estaran parlant entre ells?», em dic mentre recorde el dia que estàvem tots junts. Inseparables. Sempre junts. No cavem en el banc, estem muscle a muscle, sense quasi espai, però junts. La mar tranquil·la als nostres ulls intentant veure si algun vaixell ens observa com nosaltres els observem a ells, però en aquella mar immensa sols corre la brisa que ens acaricia la nostra pell, pels nostres cabells i per la nostra roba. A l'esquerra meva hi ha dos noies que van quasi vestides iguals inclús porten els mateixos cabells, llargs i obscurs. A la meva dreta dos més. Ella té recollits els cabells mirant a l'infinit igual que els altres. L'últim perd la seva mirada, ha captat alguna cosa en la línia de l'horitzó. Tots junts som els que ulls que mirem a un horitzó que s'eleva per damunt dels nostres caps.

  Deixe de mirar la foto, de ja fa uns quants anys. Els nostres ulls han mirat un horitzó etern i per l'amistat que ens abraça no deixarem mai d'observar-lo encara que estiga per damunt de nosaltres.

Els camps de l'oblit

 De vegades recorde, pense i reflexione que hi ha coses que no s'han d'oblidar. Ho dic mentre contemple com el sol es va amagant darrere d'una cortina negra. La nit. Tinc les muntanyes lluny de mi. Son com rostres encara per modelar. El nas, els llavis i els ulls. «Quin escultor s'atrevirà a modelar aquells rostres estàtics, de fa milions d'anys?». La naturalesa és l'escultora de la vida. D'on visc, de les coses que contemple, dels camps oblidats que ara trepitge.

  L'herba no m'arriba als genolls. Abunda l'olor a ambient fresc, eixe que tan m'agrada sentir en la meva pell, quan notes realment el que és una vesprada de tardor. Camine fins el final del camp, fins arribar a un altre camp oblidat per aquells homes i dones que van deixar la suor en les seves eines i també en aquella terra seca. Llàgrimes de suor que cauen per la meva front. Els últims rajos del sol cauen sobre aquells camps de l'oblit i jo també vull deixar caure gotes de suor i que cresca una oportunitat per a aquella terra oblidada. «Per què s'oblida una terra, per què s'obliden els homes i les dones que treballaren per una terra ara morta?», el pas del temps i els interessos d'altra gent ha volgut que així siga. Però jo tinc la consciència tranquil·la que per a mi aquells camps de l'oblit han format part del meu passat, de la meva història i ningú podrà esborrar el pas dels que porten la mateixa sang que jo. Els meus avis.

  No deixe de caminar, no deixe d'afonar-me en la terra tova ni tampoc en la terra banyada. No deixaré de recordar. «Oblidar no és avançar, oblidar no és prosperar, oblidar no és aprendre», em dic quan sé que al tornar a casa caminaré sol amb ninguna llum que m'il·lumine el camí.

Silenci mortal

 Em desperte i no sé quin dia és. «Ah, sí, és dijous», exclame quan intente recordar el que he somiat. Encara he obert els ulls. Recorde que he apagat el despertador i m'he quedat dormit, segurament son passades les deu. No obric els ulls i jugant en solitari a les palpentes note que el coixí no està descansant sobre el meu cap. «Què he somiat aquesta nit?», em pregunte amb els ulls ja oberts. Tinc el coixí a la meva dreta. Em quede en silenci, pensatiu, em pregunte res però deduïsc que aquesta nit he somiat que abraçava a algú. Però no recorde a qui. He estat tot el matí, en silenci, pensant, recordant i inclús imaginant a qui havia abraçat en aquell somni que no recorde res. Absolutament res.

  Hui no era estiu, ja no hi estava, però era primavera. Els ocells havien deixat els ecos dels seus cants que s'escoltaven per un cel blau. El sol brilla en una vesprada esplèndida que no abelleix quedar-se en casa i pensar en aquell somni que m'ha desconcentrat. Baixe les escales de casa i surt al carrer pensant que encara hi ha gent parlant de les coses de la vida, però no hi ha ningú. Torna a regnar el silenci. Un silenci que acaba per trencar-se quan arribe a una avinguda on els cotxes passen i corren. Mentre camine pregue per a que arribe la tardor definitivament, l'estació que més m'agrada. L'estació que més records em porta a la meva memòria en aquell moment, en un moment en el que obric la porta de la biblioteca i un silenci mortal m'atrapa i no em vol soltar.

  M'assec en una taula solitària. La meva entrada no ha causat cap expectació en ningú, ni tampoc curiositat. Aquell silenci mortal havia atrapat a tota la gent. Tots estaven en els caps ajupits mirant el que tenien davant. El silenci mortal estava apunt de guillotinar el seus caps si decidien alçar la seva mirada cap a un altre lloc. «La pròxima víctima era jo», ho tenia claríssim. Tenia por d'alçar la vista per si el silenci mortal es decidia a fer de mi la seva primera víctima.