Què
queda d'estiu?, em preguntava en el llit de la platja. Hi vaig
arribar abatut i exhaust, com quan Gulliver naufragà a Lilliput.
Quedava d'estiu, el segon que tardava en parpellejar. O siga, res.
L'arena era un gran llit tou. Les ones del mar, la música de fons.
M'hipnotitzava el seu so. Quina suavitat quan l'espuma xocava amb
l'arena humida. Era com passar-li la mà per la cintura a musa nueta.
L'estiu
va ser llarg. Molt llarg. Extens. Pesat. Inclús avorrit. Què més?.
Però tenia una debilitat, quan el vent bufa de llevant és la
primera senyal. Quan el vent bufa de llevant, l'estiu s'enlaira, la
mar s'embraveix, la pluja ompli el mar, les corrents balancegen
l'aigua com un pèndul. I Neptú alça ones vertiginoses amb la seua
olímpica força.
L'estiu
s'enlaira amb els meus pensaments.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada