Era un dia assolellat, no com el d'ahir.
L'ombra d'aquella noia es reflectia en el taxi perfectament
dibuixada. El seu conductor del vehicle la va mirar quan estava a
punt de creuar el pas de vianants. Els segons es feien eterns. El
semàfor semblava que no s'anava a posava mai en roig i si el temps
ja corria en contra seu, la noia es va aturar enmig de les ratlles
blanques mal dibuixades en el carrer. No mirava al taxista sinó
darrere seu, on l'obscuritat dormia. El conductor no sabia què fer,
si baixar del cotxe i dir-li que estava esperant a que marxara d'allí
o fer-li un senyal amb la mà. Faltaven pocs segons perquè el
semàfor es tornara verd.
‒Un
moment, un moment! -la veu del seu client el va ensordir.
‒Com
què un moment, senyor? No veu que el semàfor ja està en verd?
‒I
què importa? És ella.
‒I
qui és ella? -va dir el taxista mirant-lo.
‒Una
ombra que ha tornat a escapar.
El
taxista, per fi, va poder continuar
