El Pare de la nit

 El vaig veure baixar del cotxe amb la seua fatxenderia habitual. Tenia els ulls desencaixats. Segurament, hauria estat bevent i fent l'amor tota la nit. Tractant-se d'ell, no hi havia cap dubte. El cas és que s'havia tornat a menjar la nit. Tenia la braguera despassada i de les seues butxaques va traure alguns bitllets mentre somreia. Va agafar la màniga del dipòsit per introduir-la en el forat on cauria aquell líquid groguenc que, si per ell fóra, també se'l beuria. L'olor a gasolina també l'estimulava, també el drogava. La bevia tan sols respirant-la perquè en l'aire hi havia un núvol transparent de petroli.

 

 Quan va pujar al cotxe la seua cara darrere de l'espill era un drama. La panxa, coberta per la seua camisa favorita, li tocava el volant. Ell deia que sense aquell tros de tela decorat amb motius florals no s'hauriia emportat al llit a més d'una dotzena de dones. Mentida, totes les seues aventures venien gràcies al que escrivia. Em preguntava com tenia temps d'escriure si pel dia estava sempre dormint i en amagar-se el sol, entre aquells rasca-cels on vivia, tots els conegueren com el Pare de la nit. 

El tub d'escapament del seu cotxe va deixar un olor a gasolina nou. Mentre esperava que els cotxes de la carretera passaren, Charles va baixar la finestra per saludar-me.

Entre parèntesis

 En el trajecte de la meua vida vaig fer un parèntesis. No recorde haver-lo tancat encara. El vaig obrir un dia que parlava amb una amiga. Li vaig preguntar si tenia pensat fer algun dia el seu viatge somiat. Es va quedar pensativa. No vaig obtindre una resposta clara. Era com un sí, però anava seguit d'una negació que al mateix temps la decebia. Si m'ho haguera afirmat, si haguera estat convençuda que faria un viatge, el seu rostre hauria donat clares evidències de satisfacció. Però en aquell moment, la distreia més com un corrent d'aire entrava pel balcó i feia volar la cortina.

 Segons després, va girar el cap i, com si es tractara d'una brúixola, em va apuntar amb la seua mirada.

 -I tu?

 -I jo, què?

 -Que si has pensat fer un viatge llarg  -ella va creuar les cames. Estava més còmoda així.

 -Doncs, ho pensat, però hi ha tants llocs que no sé per on començaria primer.

 Ara estic ací, entre corredors que no em semblen porten cap a ella. Són laberints freds, polars, obscurs, tenebrosos i silenciosos. Em pregunte si ella haurà tancat el seu parèntesis. Em pregunte que haurà escrit dins d'ell. A qui hi haurà posat en el seu interior. Estarà el meu nom escrit?

A l'hora del te

Feia fred. Era febrer de 1967. En la taula un canelobre, quatre copes de cristall i quatre tasses de te.

‒Per què no encenen aquesta cosa? ‒va dir John mirant les espelmes blanques sense les seues respectives flames.

‒Tu què creus? ‒es va riure George mentre movia amb una minúscula cullera el líquid aromàtic.

‒És de dia, John. No ho veus -va dir Ringo amb la tassa entre les dents. El te estava calent, la seua cara ho va dir tot.

L'únic que no havia dit una sola paraula era Paul. Li agradava veure el remolí que feia en moure la cullera.

‒En què penses, John? ‒quan Ringo li va preguntar, es va adonar que John no havia mogut els braços, ni tan sols havia tastat el te. A més, el sucre estava esperant en el fons perquè algú el fes desaparèixer.

‒Ja saps, eixa Eleanor Rigby... ‒va contestar Paul.

‒On viu? ‒George havia gaudit tan del te que va alçar les celles amb un gest de satisfacció.

‒Crec que en el carrer Penny Lane -després que Paul confirmara la direcció de Eleanor Rigby, va quedar captivat pel silenci que travessava aquell camp de maduixes.

‒John? ‒George de nou.

‒Què? ‒per fi va contestar el mut.

‒Tot el que necessites és amor, amic... ‒li va dir Ringo passant-li la mà per l'esquena.

‒Qui sap si demà ella està esperant-lo en la porta de sa casa -va dir Paul.

‒El demà mai sap res.