Viatge sense final

  Van prometre que no tornarien. Havien deixat la finestra de la seva habitació oberta perquè altres inquilins l'ocuparen. Ja foren animals que vagaven pel bosc o les fulles de les pròximes tardors. Els primers quaranta kilòmetres els van fer a peu, carregats amb sacs de roba i alguna que altra fotografia com a record. Encara els quedava sis-cents llargs kilòmetres per arribar a la frontera. A partir d'aquell moment el viatge no tindria final.

  Durant el camí van parlar de totes aquelles coses que no havien tingut temps de parlar en el llit. Cap dels dos s'havia molestat en girar la mirada i veure que deixaven enrere quinze anys de joventut. Tots havien caigut en l'amor més profund. Ell un mecànic que fugia del servei militar. Ella era mestra de pàrvuls a hores i fugia del seu pare.

  Deu anys després el viatge sense final la brúixola continuava indicant al nord. Els canvis els seguien omplint el camí de kilòmetres. De temps.

Ningú com ells

No sabien si el que volava eren gavines o eren avions de paper. Del que sí estaven segurs era a qui abraçava estava abraçant cadascú. La mar es movia com un llençol penjat en un fil d'estendre. Feia ones, blanques, suaus. Li entraren ganes de posar la mà en l'aigua i no banyar-se.

El sol no podia lluir el seu vestit d'or perquè els núvols l'ocultaven. Era una tarda d'hivern i una fina bruma caminava sense tocar l'escuma. No sabien si hi hauria algun vaixell perdut esperant a que la bruma desapareguera. Però el que si sabien era que no hi hauria, a l'altre costat de la platja, ningú com ells.

L'engoliren les lletres

  Aquell dia havia recorregut tantes llibreries com cafeteries hi havien en la ciutat. Sempre acabava entrant en la mateixa. Era ja un client habitual. La noia del mostrador li preguntava quin llibre anava a començar i ell responia, de vegades, alçant-li els muscles. Va baixar uns quants escalons fins el subterrani d'aquella llibreria. Estar rodejat de llibres era com estar rodejat d'ocells que cantaven dolçament.

  Jerònim no tenia diners per comprar-se tots els llibres que ell volia. Preferia anar a la seva llibreria preferida i que els llibres l'engoliren i el convertiren en protagonista de l'obra que tenia en les seves mans. Jo també era client habitual i aquell dia el vaig veure que llegia un llibre eròtic. Em vaig quedar mirant-lo un segons. Les ulleres se li esvararen fins la punta del nas. Vestia senzillament.

Aquell era l'art de veure com les lletres engoliren a Jerònim.

Inclús en els moments més tranquils

  Uns núvols grisos s'han alçat com titans per darrere dels edificis. Sembla que va a ploure. La gent va preparada amb paraigües per si el cel s'atreveix a plorar de nou. Però la pluja no m'impedirà seguir en el meu lloc de treball que és estar fent bombolles de sabó. Els xiquets que passen intenten agafar les bombolles, però exploten quan el vent les toca amb el dit. «Maleit vent! Inclús en els moments més tranquils s'atreveix a molestar-me».

  M'assec en un banc on un dona que sosté el seu nadó en braços em mira amb cara de que faça riure al seu petit fill fent bombolles de sabó. Bufe suaument i les esferes xoquen contra la cara del nadó que obri la boca per intentar menjar-se-les. «No òbrigues la boca, el sabó no es menja fill», riem tots dos. I la dona se'n va ben lluny, no sé on. Lluny.

  Ara estic sol en aquell banc, enmig de l'avinguda on la gent passa sense adonar-se que jo estic allí, que sóc l'home que fa bombolles de sabó, però ningú s'atreveix a mirar-me. I jo tampoc a ells. Estic esperant a algú que no ve. «On estarà ella? Fa temps que no seu al meu costat. Serà veritat allò què em va dir què marxaria lluny d'ací?», em preguntava. L'única cosa certa és que ella algun dia tornarà, inclús en els moments més tranquils.

Les sabates velles marrons

  El vell Bernat. Ai Bernat! No sé quantes vegades he vist al vell Bernat amb aquelles sabates velles de color marró. Em pregunte quants passos han recorregut, quants carrers haurà xafat. Un dia em va contar com se'n va anar del lloc on havia nascut. Estava assegut en l'andana del tren, em vaig apropar i em va somriure mentre m'apropava.

  «...Volia fugir després d'aquells quatre mesos en la soledat. Volia veure món. Volia oblidar-me del passat. Un dia buscant diners en els calaixos de l'habitació dels meus pares em vaig decidir a deixar-ho tot. Amb el que tenia posat vaig eixir al carrer: les meves sabates marrons, uns pantalons vaquers, una camisa blanca i un barret. Em vaig passar mitja primavera vagant per pobles, menjant del fem. No sent cap nostàlgia per res. Si vull passar tota la vida solitari és el meu problema, jove. La vida és així. Vaig pagar tots els meus deutes en el passat, vaig fer tot el que vaig poder. Era hora d'allunyar-me. Ara sóc lliure...»

  El vell Bernat es va espolsar els pantalons i les sabates plens de terra. Cap tren tenia la intenció de passar en aquells vint minuts que restaven per a que les onze donaren en el rellotge que coronava l'estació de tren. Em vaig allunyar del vell Bernat, el vaig deixar sol per uns minuts el quals em donar temps a reflexionar en tot que el vell m'havia dit. Pot ser té raó. Pot ser siga el moment d'allunyar-me també d'aquest lloc on els bells sentiments ja no són la meva vida.

El bes de pedra

  Bella i Olimpio havien mort joves. Havien estudiat belles arts en la universitat de la seva ciutat natal, Roma. Bella va conèixer, al que seria més tard el seu amor, en una d'aquelles activitats a l'aire lliure que el professor Francesco els havia manat fer. L'activitat havia consistit en dibuixar un racó d'algun jardí de la universitat. Va ser coincidència que Bella i Olimpio dibuixaren el mateix racó.

  «T'agrada aquest racó?», li preguntà Olimpio a d'aquella noia d'ulls blaus com el cel que lluïa aquell dia. «És el meu lloc preferit, sempre vinc ací per aïllar-me de les poques penes que tinc», li contestà Bella amb veu tímida.

  L'amor a l'art que ells tenien superava a la resta dels seu companys. Era un amor obsessionat i de passió, igual com ells s'estimaven. Però un accident desafortunat els va llevar la poca vida que havien viscut. El seu soterrament va ser fa molts anys. Va ser trist, molt trist, inclús el silenci era més silenci que mai. Era un dia on la lluna no brillava i allò deixava pas a una nit obscura.

  Dos estàtues, dos enamorats besant-se, encara decoren la tomba. Un epitafi descriu el seu amor. «Ni els àngels del cel ni els dimonis del mar separaran mai aquest bes de pedra. Un bes etern».