No
sabien si el que volava eren gavines o eren avions de paper. Del que
sí estaven segurs era a qui abraçava estava abraçant cadascú. La
mar es movia com un llençol penjat en un fil d'estendre. Feia ones,
blanques, suaus. Li entraren ganes de posar la mà en l'aigua i no
banyar-se.
El
sol no podia lluir el seu vestit d'or perquè els núvols
l'ocultaven. Era una tarda d'hivern i una fina bruma caminava sense
tocar l'escuma. No sabien si hi hauria algun vaixell perdut esperant
a que la bruma desapareguera. Però el que si sabien era que no hi
hauria, a l'altre costat de la platja, ningú com ells.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada