‒Altra
vegada per ací, senyor Wellington?
‒Vosté
és l'única persona que sap quan m'he de prendre el medicament. No
ho entén?
La
bata blanca del doctor relluïa tant que el senyor Wellington la va
començar a odiar. Li molestava. Aleshores, va decidir ajupir el cap
i amagar-lo entre els abraços. El jove doctor el va veure totalment
abatut. El seu client era un home major que rondava els seixanta
anys. El pitjor de tot és que portava arrossegant una malaltia
severa, incurable: ludopatia.
Després
que li diagnosticaren la malaltia, la seua dona i els seus fills el
van rebutjar. No el deixaren entrar en casa després de gastar-se els
diners que guanyava treballant en màquines absurdes. Ell es tornava
boig quan escoltava els diners caient pel forat i anaven a parar a la
seua mà ansiosa. Esperava els dòlars com si plogueren des del
mateix cel. Com era incapaç d'engolir-se el la pastilla d'un glop,
el doctor li la trencava en minúsculs trossos.
La
bata blanca del doctor relluïa tant, que el senyor Wellington no va
suportar la lluentor. Li molestava. Aleshores, va decidir ajupir el
cap i amagar-lo entre els abraços. El jove doctor el va veure
totalment abatut. El seu client era un home major que rondava els
seixanta anys. El pitjor de tot és que portava arrossegant una
malaltia severa, incurable: ludopatia.
Després
de que li diagnosticaren la malaltia, la seua dona i els seus fills
el van rebutjar. No el deixaren entrar en casa després de gastar-se
els diners que guanyava treballant en màquines absurdes. Ell es
tornava boig quan escoltava els diners caient pel forat i anaven a
parar a la seua mà ansiosa. Esperava els dòlars com si caigueren
del cel.
‒Em
jugue el que vosté vulga a que no s'atreveix a prendre aquesta
porqueria ‒va dir Wellington amb un to desafiant.
‒Senyor,
no ha tingut suficient amb tot el que s'ha apostat aquests últims
anys?
