Va
esperar en la vorera queta, immòbil, pacient i, al mateix temps,
sorpresa. Un home amb un embenat es va posar davant d'ella, va alçar
la mà perquè l'autobús sapiguera que ell estava allí,
esperant-lo. El seu aspecte no era la d'una persona, precisament,
integrada en el barri. Almenys eixa era la suposició que la dona es
feia sobre ell.
Què
li deu haver passat en la mà?
Van
pujar a l'autobús quasi alhora. La dona ho va fer darrere d'ell.
Feia una olor estranya, una mescla d'alcohol i sang. El conductor
també va mirar estrany a l'home, però no es va atrevir a
preguntar-li res.
La
dona no va tindre més remei que seure al seu costat, no perquè ella
ho desitjara sinó perquè tan sols quedaven dos seients buits. La
resta estaven ocupats per persones distretes. L'home va recolzar el
cap en la finestra. Semblava abatut, preocupat per alguna cosa. No
deixava de tocar-se la bena, li molestava. El gest dels seus ulls ho
deia tot.
−Escolta
xic, què li ha passat a eixa mà?
L'home
la mirava de reüll.
−El
barber, que no sap afaitar...
−Ja...
−Són
els diners, veritat?
−Vosté
què creu?
−Són
les dones, veritat?
−Vosté
què creu?
−O
tal vegada són les drogues, eh?
−M'està
interrogant? Què és policia o què?
−Ho
vaig ser...
