La meua primavera

 La meua experiència amb els seus llavis va ser com pujar a una muntanya russa. Eixa sensació quan el cor està a punt d’eixir pel pit. Va ser una sensació de plaer. Sincerament, tornaria a repetir. La llibertat de veure-li tant a prop eixes corbes carnoses de color roig ben mereixen una fotografia, o millor dit, una escultura. Una escultura dels seus llavis. Com m’agradaria tornar a estar a prop d’aquella delícia.

 La meua experiència amb els seus ulls va ser com veure les estrelles de l’univers més profund. I és que els ulls eren d’una profunditat que podia veure el que hi havia al meu darrere. Eren uns ulls de color coral, on podia imaginar-me bussejar entre peixos pintats per les mans d’un xiquet. Em vaig apropar tant als seus ulls que ens vam tocar la punta del nas, va ser un toc màgic.

 La meua experiència amb els seus cabells va ser com un passeig damunt d’un núvol. Podia palpar  la suavitat de la seua llarga melena en les meues mans, era com tocar els pètals de totes les flors que ens rodejaven. La meua primavera ha començat besant-la i acabarà com ha començat, la marca dels nostres besos en els nostres llavis així ho demostrarà.  

El gel que fereix

 Les mans d'aquella persona semblaven un diari vell arrugat. Li mirava les línies de la mà amb tristesa, eren les escletxes de la vida la qual havia fet d'ella una batalla entre la desesperació i la soledat. No sabria dir a qui es va enfrontar i derrotar, tot i veure aquell home dia rere dia, em feia creure que jo també acabaria com ell, lluitant contra la desesperació, el desamor, la soledat, en definitiva, la vida.

 De vegades em quedava mirant-lo una estona, cinc minuts tal vegada. Suportava un fred espantós amagant el seu cos en un abric que li arribava fins als genolls. La tristesa dels seus ulls no l'havien deixat dormir durant anys perquè davall d'ells s'havien format unes bosses que tenien un color obscur. Era el reflex d'una home que s'havia passat hores pensant en alguna cosa que ell trobava a faltar.

 Subjectava un ram de flors les quals la neu i el gel havien fet desaparèixer el color i el fresc aroma que temps enrere, segurament, atreia l'olfacte de la gent quan passava pel seu costat. Esperava algú des de feia molt de temps, esperava donar-li el ram a la persona que estimava. El fred que fereix el cor, aquella era la vertadera derrota.

Vestida de nit

 Queia la vesprada mentre mirava per la finestra. Els seus ulls obscurs es convertiren en petits punts negres, com els d'una pantera. Tenia els cabells recollits, la seua columna semblava una escala d'ossos El seu cos es va vestir de nit. Un petit jardí descansava sobre aquella terra en la qual es solia passejar nueta a mitja nit. Volia sentir la frescor de les plantes i que tots els seus aromes li serviren de perfum. La seva pell obscura tocava les fulles i les flors que es creuaven per un petit camí de pedra. Aquest portava a una font on seia i escoltava les poques gotes que deixava anar una estàtua per la seua boca.

 Apropà la mà i les gotes d'aigua relliscaren fins arribar al seu petit pit. Semblava ser l'amant d'aquell jardí. Semblava que les plantes l'estimaven, semblava que la delicadesa dels seus passos no volien despertar el silenci de la nit. Un silenci que sols era entorpit per la respiració d'aquella noia vestida de nit.

La Petit Bohème

 Portava un diari baix del braç, caminava per un carrer on hi havia persones de classe baixa que recolzava les seves cansades esquenes contra la paret. Segurament havien caminat kilòmetres abans d'aturar-se en aquell lloc. Solien ser persones solitàries que tenien la cara més bruta que les profunditats dels claveguerams. No sabia si eren de pell blanc o de pell bruna, la brutícia havia embrutat, inclús, el color blanc dels seus ulls. Quan vaig caminar més de mig trajecte fins arribar a la redacció em vaig adonar que una xiqueta, d'uns deu anys, estava pintat un dibuix que ella mateix havia fet. Em vaig apropar uns passos i la mare em va oferir la seva mà per a que li donara unes monedes. Això vaig fer, però els meus ulls es dirigiren a d'aquella xiqueta.

 –Com et dius bonica?

 –Laure, senyor –per aquella xicoteta boca van sorgir unes paraules dolces.

 –Què estàs dibuixant?

 –És el recorregut que he amb ma mare fins vindre a Paris, senyor –la xiqueta seguia concentrada amb el seu dibuix. Sa ma mare em va somriure.

 –Vols ser pintora?

 –Sí senyor, m'agradaria ser pintora i penjar els meus propis quadres en les sales dels museus més famosos de París.

 –Què emocionant!

 La tendresa va travessar el meu cos des del cap fins les puntes dels dits quan aquella xiqueta em va donar el dibuix que havia fet. Li vaig dir que m'agradaria veure els seus quadres quan siguera una pintora important en la ciutat. L'ombra tapava la meitat del seu rostre, i l'altra meitat estava il·luminada per un sol matiner. Solament vaig veure com els seus ulls somreien.