El gel que fereix

 Les mans d'aquella persona semblaven un diari vell arrugat. Li mirava les línies de la mà amb tristesa, eren les escletxes de la vida la qual havia fet d'ella una batalla entre la desesperació i la soledat. No sabria dir a qui es va enfrontar i derrotar, tot i veure aquell home dia rere dia, em feia creure que jo també acabaria com ell, lluitant contra la desesperació, el desamor, la soledat, en definitiva, la vida.

 De vegades em quedava mirant-lo una estona, cinc minuts tal vegada. Suportava un fred espantós amagant el seu cos en un abric que li arribava fins als genolls. La tristesa dels seus ulls no l'havien deixat dormir durant anys perquè davall d'ells s'havien format unes bosses que tenien un color obscur. Era el reflex d'una home que s'havia passat hores pensant en alguna cosa que ell trobava a faltar.

 Subjectava un ram de flors les quals la neu i el gel havien fet desaparèixer el color i el fresc aroma que temps enrere, segurament, atreia l'olfacte de la gent quan passava pel seu costat. Esperava algú des de feia molt de temps, esperava donar-li el ram a la persona que estimava. El fred que fereix el cor, aquella era la vertadera derrota.