El senyor Leonard es
disposava a eixir al carrer en un d'aquell hiverns polars que sempre
arribaven a la ciutat cap al mes de novembre. Tanmateix, es va trobar
amb la seua veïna, la senyora Marlene, de setanta dos anys.
‒Escolte!
‒exclamà la senyora Marlene.
‒Em
diu a mi?
‒Sí,
veu algú més en el replanell?
‒No.
‒Doncs
preste atenció al que li vaig a dir.
El
senyor Leonard es col·locà el barret correctament abans d'escoltar
les paraules de la seua veïna.
‒Que
siga l'última vegada que em desperta a les quatre del matí,
entesos? ‒va dir amb un to
amenaçant.
‒Però
vostè qui és per dir el que he de fer?
‒No
li ho tornaré a dir. Tots els dies a la mateixa hora no sé per què,
vostè es dedica a fer sorolls estranys. Algun dia cridaré a la
policia i el denunciaré per entorpir el descans del veïnat.
Pocavergonya!
‒Jo
no faig cap soroll! Són els gats senyora, són els gats!
‒Ací
no hi ha gats! Fa temps que no n'hi ha!
La
discussió anava pujant de to cada vegada que la senyora Marlene
s'apropava al senyor Leonard, qui anava retrocedint, a poc a poc,
fins arribar als escalons. Quasi cau.
‒Està
obsessionada amb els sorolls, i jo no he escoltat mai res.
‒Obsessionada?
Això serà vostè!
‒Oblide-ho,
senyora! No tinc temps per a discussions.
