Tal vegada no ho recordes però...

 La meua esquena contra la seua. No estàvem separats per un mur d'ossos vertebrals. Podia notar el recorregut vertical dels ossos que li recorria l'esquena. Un simple diari dominava en el silenci que en els envoltava. Ella llegia per no oblidar les paraules, ella llegia per recordar que encara sabia llegir. Les ulleres la delataven, li agradava la lectura malgrat que havia oblidat qui havia estat el seu primer mestre en l'escola, malgrat que havia de comptar quantes lletres tenia l'abecedari.

 Es va girar i em va preguntar què com podia aguantar a una dona que estava perdent la memòria. «Tal vegada no ho recordes però diuen que el primer bes no s'oblida mai. Tu t'has oblidat?», li vaig girant el coll uns centímetres. El seu sí em va fer traure un somriure innocent, per moments estava en els anys vint. Ella va girar totalment el coll, em va mirar per damunt del meu muscle i em va dir:

 ‒Espere no haver-me oblidat de besar ‒es va girar i continuà llegint. Era trist, però feia temps que no sentia la memòria dels seus llavis.

La conversa dels bufats

 La vora del moll era una carrer sense eixida, ja no quedava més fusta on recolzar-se. L'aigua estava un centímetres i un moviment en fals els portava directe a banyar-se de dalt a baix, o pitjor encara, a morir ofegats, i pel que es veia no eren molt conscients del perill que corrien. Fred dormia plàcidament. Les mans li feien de coixí i en les sabates portava els diners que li havien sobrat de l'última botella que s'havia comprat. Els dos millors amics d'ell, Grant i Peter, conversaven de manera distorsionada, amb els llavis torts i rient-se de qualsevol cosa absurda sense sentit.

 -Mi...mira, mira com dorm eixe -digué Peter que portava una boina que li ocultava els cabells negres.

 -Qui? Eix.., eixe traïdor -digué Grant amb les mans davall de les cames. Tenia fred. Peter reia i movia el cap assentint les paraules del seu amic.

 -El poca, pocavergony...nya.. s'ha begut tot el que quedava de la bo..., bo...tella -Peter va donar cops a la fusta que cobria tot aquell moll.

 -I si, si, si, el tirem a, a, a l'aigua -Grant va canviar el seu rostre i es posà seriós mirant al seu amic que també va canviar el seu rostre de content a frustrat.

 -No...

 -Si..., ell té els diners de la botella que, que, que li sobraren.

 S'aproparen sigil·losament al cos de Fred que ja roncava com un os en una caverna. Encara que estaven bufats van comprovar que ningú els vigilava i el llançaren a l'aigua amb una petita espenta. Estigueren uns minuts observant si reaccionava. Fred estava flotant cap per avall i s'estava ofegant. Tot el botí era per ells.

Cames creuades

 I després de trobar-nos en meitat del silenci del carrer, on les llums d'alguns bars eren les nebuloses que representaven aquella nit de rialles i mirades perdudes, em va dir que la millor forma d'acabar-se la copa era subjectar-la amb la mà dreta, movent-la perquè el gel es fonera amb l'amargor de l'alcohol i, per descomptat, amb les cames creuades.

 Hi havia dos sofàs adherits a la paret d'aquell edifici rectilini que representava la senzillesa d'aquell barri. En seure la vaig veure recollir-se els cabells cap a un costat. Eren uns cabells negres que feien conjunt amb un vestit negre, amb un toc brillant, semblava l'estrella que necessitava l'obscuritat per veure la claredat del seu davant. Vaig agafar la copa i vaig imitar la seua posició. Em vaig banyar els llavis amb l'alcohol. La meua mirada no va baixar la guàrdia en cap moment, ella agafava la copa amb tanta subtilesa que semblava que la copa estava feta d'un metall preciós.

 En un moment donat, les cames creuades es fregaren l'una amb l'altra, una fricció lleu que es mesclava amb el nostre parlar, amb el gel xocant en les parets de la copa i amb l'alè d'alcohol que respiràvem.