La
meua esquena contra la seua. No estàvem separats per un mur d'ossos
vertebrals. Podia notar el recorregut vertical dels ossos que li
recorria l'esquena. Un simple diari dominava en el silenci que en els
envoltava. Ella llegia per no oblidar les paraules, ella llegia per
recordar que encara sabia llegir. Les ulleres la delataven, li
agradava la lectura malgrat que havia oblidat qui havia estat el seu
primer mestre en l'escola, malgrat que havia de comptar quantes
lletres tenia l'abecedari.
Es
va girar i em va preguntar què com podia aguantar a una dona que
estava perdent la memòria. «Tal
vegada no ho recordes però diuen que el primer bes no s'oblida mai.
Tu t'has oblidat?»,
li vaig girant el coll uns centímetres. El
seu sí em va fer traure un somriure innocent, per moments estava en
els anys vint. Ella va girar totalment el coll, em va mirar per
damunt del meu muscle i em va dir:
‒Espere
no haver-me oblidat de besar ‒es va girar i continuà llegint. Era
trist, però feia temps que no sentia la memòria dels seus llavis.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada