A qui tant vaig estimar

 Les meves mirades s’escaparen amb el vols dels coloms. Passaven com avions de paper per davant de mi i movien els meus cabells. Sempre em col·locava amb la mateixa posició per deixar passar el temps i observar la gent que passejava per la vora del riu.

 De vegades em passava hores pensant en aquella persona que feia temps que no caminava pels meus pensaments, però el dia havia arribat. La vaig reconèixer per la seua forma de caminar, per la seua forma d’agafar la bossa de mà, per la forma de moure el braç lliure de pes, per la seua forma de llevar-se els cabells de la cara. Ho vaig reconèixer tot. Però ara que s’allunya no escolte els seus tacons, sols puc fer-li carícies aèries i esperar que el vent pentine els seus cabells.

Per què no he escrit sobre tu?

 Agost es vestia amb la lluna plena, els meus pensaments havien deambulat per l'extensió de l'avinguda, plena de balcons pintats de ferro negre. Tot eren iguals i no sabia per quin de tots anava a abocar el seu cap la noia dels cabells d'or. Em mossegava els llavis de la impaciència. Sempre eixia a la mateixa hora de sempre, i no sé si ho feia per prendre l'aire, o bé perquè estava esperant a d'algú. No crec que fos jo a qui esperava.

 No em movia d'aquell metre quadrat que sense adonar-me havia marcat amb els meus passos. La terra d'aquella vereda en mig de l'avinguda era un bon amagatall perquè no em descobrira. Hi va haver un moment en el qual els cotxes no feien sonar els clàxons, les persones no parlaven entre sí i els ocells ni les fulles mogudes pel vent recitaven poemes cantats. Les portes del balcó blaves del balcó es van obrir i aquella noia es va abocar al precipici de puntetes.

 Allà estava. Semblava que s'havia despertat de la migdiada, tenia els cabells una mica desfets i la falda arrugada del color de l'Antàrtida en hivern demostrava que havia estat tombada en el llit o en el sofà, segurament, mirant al sostre amb els ulls i pensant si el noi que l'esperava estaria a l'hora de sempre.

L'ombra

 El taxi es va aturar i alguns papers de la cartera es va escampar pel seient. «Merda!», vaig exclamar en veu baixa. El taxista em va mirar per retrovisor darrere d'aquelles ulleres negres. Es pensava que li havia trencat alguna part del taxi. Però vaig pensar que una exclamació i uns papers no tenien la capacitat de fer una marca en el seient.

 Va començar a ploure i el carrer s'inundà de paraigües, d'abrics que feien esvarar les gotes d'aigua i de barrets que proporcionaven cau als rostres apagats de la gent. Mirant per la finestra intentant endevinar per quin carrer estava, una silueta de dona es va situar davant de la finestra per on jo mirava.

 -És ella! -vaig exclamar. El taxista em va mirar malament. Jo insistia-. És ella, senyor!

 -Però qui és ella? -el taxista es va llevar les ulleres atònit.

 -Ella! -vaig alçar la veu.

 -Qui? Solament veig una ombra, senyor.

 -Sí, una ombra que encara perseguesc.