El
taxi es va aturar i alguns papers de la cartera es va escampar pel
seient. «Merda!»,
vaig exclamar en veu baixa. El taxista em va mirar per retrovisor
darrere d'aquelles ulleres negres. Es pensava que li havia trencat
alguna part del taxi. Però vaig pensar que una exclamació i uns
papers no tenien la capacitat de fer una marca en el seient.
Va
començar a ploure i el carrer s'inundà de paraigües, d'abrics que
feien esvarar les gotes d'aigua i de barrets que proporcionaven cau
als rostres apagats de la gent. Mirant per la finestra intentant
endevinar per quin carrer estava, una silueta de dona es va situar
davant de la finestra per on jo mirava.
-És
ella! -vaig
exclamar. El taxista em va mirar malament. Jo insistia-. És ella,
senyor!
-Però
qui és ella? -el taxista es va llevar les ulleres atònit.
-Ella!
-vaig alçar la veu.
-Qui?
Solament veig una ombra, senyor.
-Sí,
una ombra que encara perseguesc.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada