Obrir la porta

  Quina agonia em va entrar quan vaig escoltar el soroll d'uns timbals ensordidors que s'apropaven pel fons de la ciutat. Una bona tempesta sucumbiria la ciutat. M'havia passat sis mesos dins de casa, sense veure a penes la llum del sol. No recordava quin soroll tenia el dia ni tampoc quin silenci tenia la nit. Estava acostumat a l'obscuritat. Portes tancades i finestres baixades sense que cap fil de llum entrara pels petit forats que tenien les persianes. Vaig seure al sofà i en mirar l'hora em vaig adonar que el rellotge s'havia aturat a les deu del matí del dia vint-i-vuit de febrer. Un divendres. Feia un mes. Ni m'havia adonat d'aquell fet.

  La televisió feia mesos que no funciona i el despertador mai havia tingut piles. El meu entreteniment era parlar sol mirant el pis, que no sabia si estava decorat o no, l'obscuritat no em deixava veure'l. En sis mesos no recordava el que era mantindre una conversa amb una persona. Però amb qui podia parlar si no tenia familiars ni amic aprop de mi? Ni tan sols s'havien preocupat per la meva existència. Em vaig recobrar de l'absència entre aquelles parets que de vegades em  despertaven espantat, sense saber, a més, si era de matí o de nit.

  L'última vegada que havia tancat la porta d'entrada venia de la universitat de fer un examen d'anatomia. Va ser un examen desastrós. Catastròfic. Dels pitjors que he pogut fer en anys. Fa ja sis mesos d'allò i no m'he atrevit a obrir la porta per anar a veure la nota.

Un cor fet de vidre

  Érem dos, i ja no hi estàs. La bala va travessar el cor del meu marit i va trencar el cristall de la finestra on solia veure'l quan anava a treballar. Des de baix, en el carrer, es girava i s'acomiadava amb un bes a l'aire. Aquells besos tenien ales. Obria la finestra i el bes impactava suaument contra els meus llavis. Tancava els ulls i desitjava que ho tornara a fer, però ell ja havia girat la cantonada.

  Tot va canviar quan un dia va arribar de treballar i es va posar a tossir sang. Em vaig espantar tant que vaig fer vindre el metge ràpidament perquè examinaren a Simó. El metge no li va comunicar la malaltia que patia, i jo tampoc. No vaig ser capaç de dir-li que la seva vida s'acabaria igual que la d'un ocell quan li fereixen les ales.

  No hi estava a casa quan passà tot. Si la casa ja semblava un paisatge inhòspit ple de silenci, imagineu-vos ara. Del que estic segura és que l'única vegada que aquell silenci es va interrompre va ser quan Simó agafà la pistola del seu calaix, la va treure agafant-la amb força, es va posar d'esquenes a l'espill i el tro ensordidor del tir li va trencar el cor igual com la bala travessà la finestra. Cada vegada que mire cap avall puc veure encara els cristalls espargits pel carrer. Cristalls trencats com el meu cor.

Columnes

  Una vegada caminàrem tant que arribàrem fins al mar.

  Anàvem agafats de la mà com dos xiquets, feliços. Ella, cada dos passos em mirava, els dos següents mirava endavant per no caure. Aquells eren els detalls que trobe a faltar, assegut on vam veure el mar per última vegada. Tinc les seves mirades fotografiades en la meva retina. Els ells ulls blaus eren com el aquell cel de març, blau cristall, quasi transparents.

  Vam veure unes columnes, ens imaginàrem que estàvem en una ciutat de l'antiga Grècia. Ella vestida de blanc i jo també. Semblàvem filòsofs. Tots dos aprenien un de l'altre, dos tots ens ensenyàvem en fotos la nostra infantesa i ens dèiem quins serien els nostres destins. Quan ens vam adonar, mentre caminàvem fent ziga-zaga entre les columnes, vam trobar la mar tranquil·la com solia ser-ho a la primavera. Vaig recolzar l'esquena contra l'última columna, ella va recolzar la seva amb el meu pit i contemplàrem com les ones s'elevaven alguns metres cap al cel. Feien l'intent de volar però semblava que algú les estirava cap abaix. Algunes ones morien en les roques i altres en la fina arena de la platja.

  El seu últim bes es va mesclar amb la sal de les ones. Va ser un bes amarg.

Esperant-te escrivint

  M'he embrutat els dits de la mà amb la tinta del bolígraf de tant d'escriure't versos dedicats a tu. Li queda poca tinta, però aconseguiré li insistiré per que puga escriure les últims paraules del poema. No és una tinta que expresse la tristesa de no estar al teu costat, assegut en un banc d'un parc a les afores de la ciutat. Hi havia ocells volant, cantant, buscant pretendenta i preparant els seus nius que veurien créixer una nova generació d'ocells que alegrarien la ciutat tots els matins.

  Les seves petites potes han caminat mentre escrivia uns versos. Pot ser admiren el que he escric i volien copiar-me, però no sé si em podran superar. Jo tinc els meus versos per enamorar-te, ells tenen els seus cants i els seus colors. En el fons som igual, saps? O no tan en el fons. Si ells pogueren parlar, cantarien els meus versos per enamorar a les seves pretendents. Seria tot un goig escoltar-los.

  Estic al parc esperant-te i no sé si algun dia vindràs. De vegades escric i imagine que vens, caminant, observant el que hi ha al teu voltant. La ciutat és tan gran per a tu, però pot ser el parc se't faça petit i no tardes en trobar-me. De vegades escric i imagine que ja estàs ací, esperant a que et recite els versos que els ocells volen cantar.