Érem
dos, i ja no hi estàs. La bala va travessar el cor del meu marit i
va trencar el cristall de la finestra on solia veure'l quan anava a
treballar. Des de baix, en el carrer, es girava i s'acomiadava amb un
bes a l'aire. Aquells besos tenien ales. Obria la finestra i el bes
impactava suaument contra els meus llavis. Tancava els ulls i
desitjava que ho tornara a fer, però ell ja havia girat la
cantonada.
Tot
va canviar quan un dia va arribar de treballar i es va posar a tossir
sang. Em vaig espantar tant que vaig fer vindre el metge ràpidament
perquè examinaren a Simó. El metge no li va comunicar la malaltia
que patia, i jo tampoc. No vaig ser capaç de dir-li que la seva vida
s'acabaria igual que la d'un ocell quan li fereixen les ales.
No
hi estava a casa quan passà tot. Si la casa ja semblava un paisatge
inhòspit ple de silenci, imagineu-vos ara. Del que estic segura és
que l'única vegada que aquell silenci es va interrompre va ser quan
Simó agafà la pistola del seu calaix, la va treure agafant-la amb
força, es va posar d'esquenes a l'espill i el tro ensordidor del tir
li va trencar el cor igual com la bala travessà la finestra. Cada
vegada que mire cap avall puc veure encara els cristalls espargits
pel carrer. Cristalls trencats com el meu cor.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada