Tothom estava convidat
a la festa. Sense excepció.
Als
més pròxims els va cridar per telefon explicant-los que la seua
festa seria al seu pis i que tenien permís per quedar-se ven entrat
el matí. En canvi, als que vivien més lluny els va enviar una
carta, com per exemple a la seua germana major que feia temps que
vivia en un poble de Nevada. En la llista també figuraven el seu gat
del qual no sabia res des de feia cinc mesos. L'havia estat buscant
per tota la ciutat, havia penjat cartells en els fanals, en les
parets on no es podia apegar absolutament res i en el tauler
d'anuncis de l'ajuntament. Això
sí, tenia dubtes si convidar als seus antics amics de la
universitat, desapareguts ves a saber on. Es sabia les seues
direccions on vivien durant els anys universitari de memòria i els
va enviar una carta amb esperança que algú contestara. Doncs no,
s'apropava el dia del seu aniversari i no va rebre cap contestació
dels invitats.
La
invitada més especial era la seua àvia. De fet, quan va escriure el
seu nom en la llista ho va fer amb majúscules i una línia grossa
davall del seu nom. Tenia la costum de visitar-la tots els dies a la
residència per a conversar. Ho feia dos hores seguides, sense parar.
Tot i que ella no contestara a res, Wendy li feia preguntes i més
preguntes. Entre les més repetides estaven si li agradava la
residència. L'àvia no feia ni cas. Tenia sempre els ulls oberts
mirant a terra. Inclús quan li va preguntar si podria vindre a la
seua festa, però era inútil esperar una resposta. El dia anterior a
la celebració de la festa, la seua estimada àvia va morir. De
vella. D'estar farta del món. Això és el que pensava Wendy qui no
va anar ni a veure el seu cos blanc i quiet dins del taüt.
I
el dia de la festa va arribar. Ho havia preparat tot. Globus,
banderes de colors, abundant menjar i música al gust de quasi tots.
Però al seu pis no apareixia ningú. De fons s'escoltava I
don't want to spoil the party, una
cançó que donaria la benvinguda als invitats i que ja era la
cinquena vegada que sonava.
