El saló llatí

  Aquell home es sabia tota la història de Roma. Des dels seus inicis fins quan va acabar de desmembrar-se. Que si les guerres púniques, que si el Camp de Mart, Juli Cèsar, August, Marc Antoni, Hispània o els maleïts Gals. Què pesat! Parlava com si es tractara d'un professor d'universitat, però no de qualsevol sinó d'alguna prestigiosa. He d'acceptar que explicava bé. Sí, vinga, molt bé. No m'entrava en el cap com un simple policia podia saber tantes coses sobre la història de Roma.

  Hi va haver un descans. No molt llarg la veritat. Vaig aprofitar per omplir-me el got, respirar passivament el fum del tabac i suportar les xafades dels senyors ebris i casposos que bevien i bevien sense parar. La taula ja començava a convertir-se en un camp de botelles líquids dels quals es buidaven en menys de cinc minuts. La segona part de la conversa amb aquell home va començar amb una referència a Bacus. Em va dir que el déu bevia més que nosaltres −jo dubtava−, vaja que s'ho passava bé.

  Els llavis se li doblegaven per a tots els costats, jo començava a ser incapaç d'entendre cap paraula que emetia la seua veu distorsionada per culpa de l'alcohol.

  Em vaig apropar a la seua orella i li vaig preguntar:

 −On ha aprés tot açò?

Es va quedar pensant uns segons. El seu cos amenaçava en caure a terra i provocar un gran cràter en terra, com el meteorit que va extingir els dinosaures.

 −Vam pi..., pillar, a un home en el Campo di, di, di Marte −va fer un somriure irònic−. Va resultar ser un historiador, no recorde per què el detinguérem. No li ho digues a ningú, eh! El nostre mètode de..., de..., tortura és molt dur amb els historiadors: dotze hores preguntant sobre l'Imperi Romà... El més gran! El més poderós de tota la història de la humanitat!

  El seu nacionalisme italià brollava en saliva viva.

L'altra cama

Es va alçar del llit després de sis mesos i el primer que va fer, va ser eixir al carrer. Tenia els ulls plens de lleganyes, els músculs atrofiats d'haver estat tan de temps gitat sense poder moure's. L'únic inconvenient és que li faltava una cama. La cama dreta per a ser més exactes. Una ferida, per culpa d'una bala. La seua cama havai començat a presentar símptomes de gangrena i el metge li la va amputar. Ara, tota la vida, hauria de caminar amb una crossa.

Quan va eixir al carrer li van vindre olors que semblava que havia oblidat. Era molt estrany no portar una sabata i l'altre camal del pantaló. Ja no era el mateix, es preguntava mentre avançava lentament per la vorera. Quasi arribant a la cantonada, i d'entre uns cotxes, va aparèixer Olson.

−Però..., però...

Pete es va quedar atònit en veure el seu company d'escola de la infantesa. Olson no havia anat a la guerra i feia més de vint anys que no sabia res de Pete.

−Bon dia, Olson...

−Però què t'ha passat? −va dir aquell amb les mans al cap−. Ara què?−Olson, groc, no donava crèdit.

−La guerra.

Olson assentia, ho feia amb menyspreu per la paraula «guerra».

−Jo vaig tindre sort, recordes? −digué Olson.

−Amb un ull de cristall era impossible que fóres apte per a lluitar...

Manhattan

 Va somriure irònicament. Darrere de les seues ulleres negres hi havia un ulls que havien estat plorant tota la nit. El seu amor l'havia deixat per Manhattan. Per una ciutat. De vegades ho exclamava amb tanta força que els cristalls de les finestres vibraven. Es feia reflexions a propòsit d'aquella ciutat plena de gent, plena de llum, de sorolls impossibles de callar. Maleïa la ciutat assaciada d'edificis d'altures infinites. I ella ho anotava tot en el seu diari. Amb lletra cursiva, com si fóra una escriptora.

 L'últim dia d'estiu va rebre una carta d'ell. Ho va saber perquè en el sobre Manhattan estava escrita amb lletres majúscules. El va obrir amb la ràbia continguda. En el seu interior hi havia dos fotografies que representaven una galeria d'art. Va llegir la carta lentament. No es va perdre ni un detall, inclús si faltaven punts o comes. Quan la va acabar es va adonar que no hi havia ninguna novetat que no anava a tornar mai estava més claríssim. Era ell i el seu art. Les seues escultures i ell. Manhattan i ell. El seu nou amor. Una simbiosis més que perfecta.

 L'estiu no tenia intenció de desaparèixer, igual que el nom de Manhattan en el seu pensament.

Fotografies

  Ella em va dir que la felicitat la marcava el temps, el pas d'allò que roman en moviment.
  Per això vaig escampar totes les fotografies que guardava en una caixa de sabates. En obrir-la la felicitat es va escapar. Sort que en aquelles instantànies estava la banda sonora de l'ésser feliç. De sobte, i inexplicablement, el meu cor comença a bategar com els cop d'un martell. Jo l'havia estimat.

  Entre les fotografies hi estava ella nueta, jo nuet, ella somrient, jo somrient, ella trista, jo trist, nosaltres besant-nos, nosaltres mirant-nos, nosaltres contemplant les estrelles, nosaltres contemplant l'eixida del sol, ella caminant en la llunyania, jo caminant cap a ella, nosaltres escoltant música que ens venia del gramòfon, nosaltres celebrant els nostres aniversaris al mateix temps perquè havíem nascut el 20 de setembre, ella obrint els seus regals, bufant les espelmes, jo fent el mateix, ella amb el nas tacat de nata, jo també per seguir la gràcia, nosaltres menjant un tros de pastís del mateix plat, nosaltres en Viena, en Roma, en Berlin, en Paris, en Venècia, en Barcelona i en la nostra ciutat. En la teua.
  Ens havíem fotografiat a la primavera, a l'estiu, a la tardor, a l'hivern, quan feia més calor, quan feia més fred, quan queien les primeres fulles dels arbres, quan arribaven les primeres pluges d'abril, quan arribaven les primeres nevades del gener. Tan sols ens faltava una fotografia separant-nos per sempre.

L'últim dinar

Aquells ossos pàl·lids, igual que les nostres cares, igual que els plats i el mantell. Aquells ossos d'animals és l'únic aliment amb el qual s'alimentàvem. Els llepàvem fins deixar-los ben nets, brillants. Ens ho menjàvem tot tan ràpid que no hi havia espai per a la respiració. Aquella rapidesa en engolir el poc que hi havia al plat era per la desesperació de posar-se ràpidament alguna cosa en la boca, alguna cosa que ens omplira l'estómac.

Érem persones sense color. La casa anava omplint-se de pols, de silenci i de soledat, a mesura que passaven els dies. El treball era limitat i els nostres pares guanyaven algunes monedes arreplegant cartons que la fàbrica de teixits malbaratava. En canvi, els seus fills, nosaltres, ens dedicàvem a furtar animals per tot el veïnat. Després ens sentíem culpables perquè ells també estaven passant fam. En comptes de tornar els animals, pocs, per cert, era l'àvia qui els cuinava.

Demà no sabem si caçarem rates, però el cert és que cada vegada està més prop l'últim dinar.