Aquells
ossos pàl·lids, igual que les nostres cares, igual que els plats i
el mantell. Aquells ossos d'animals és l'únic aliment amb el qual
s'alimentàvem. Els llepàvem fins deixar-los ben nets, brillants.
Ens ho menjàvem tot tan ràpid que no hi havia espai per a la
respiració. Aquella rapidesa en engolir el poc que hi havia al plat
era per la desesperació de posar-se ràpidament alguna cosa en la
boca, alguna cosa que ens omplira l'estómac.
Érem
persones sense color. La casa anava omplint-se de pols, de silenci i
de soledat, a mesura que passaven els dies. El treball era limitat i
els nostres pares guanyaven algunes monedes arreplegant cartons que
la fàbrica de teixits malbaratava. En canvi, els seus fills,
nosaltres, ens dedicàvem a furtar animals per tot el veïnat.
Després ens sentíem culpables perquè ells també estaven passant
fam. En comptes de tornar els animals, pocs, per cert, era l'àvia
qui els cuinava.
Demà
no sabem si caçarem rates, però el cert és que cada vegada està
més prop l'últim dinar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada