L'altra cama

Es va alçar del llit després de sis mesos i el primer que va fer, va ser eixir al carrer. Tenia els ulls plens de lleganyes, els músculs atrofiats d'haver estat tan de temps gitat sense poder moure's. L'únic inconvenient és que li faltava una cama. La cama dreta per a ser més exactes. Una ferida, per culpa d'una bala. La seua cama havai començat a presentar símptomes de gangrena i el metge li la va amputar. Ara, tota la vida, hauria de caminar amb una crossa.

Quan va eixir al carrer li van vindre olors que semblava que havia oblidat. Era molt estrany no portar una sabata i l'altre camal del pantaló. Ja no era el mateix, es preguntava mentre avançava lentament per la vorera. Quasi arribant a la cantonada, i d'entre uns cotxes, va aparèixer Olson.

−Però..., però...

Pete es va quedar atònit en veure el seu company d'escola de la infantesa. Olson no havia anat a la guerra i feia més de vint anys que no sabia res de Pete.

−Bon dia, Olson...

−Però què t'ha passat? −va dir aquell amb les mans al cap−. Ara què?−Olson, groc, no donava crèdit.

−La guerra.

Olson assentia, ho feia amb menyspreu per la paraula «guerra».

−Jo vaig tindre sort, recordes? −digué Olson.

−Amb un ull de cristall era impossible que fóres apte per a lluitar...