L'últim dia del segle

  Qui li hauria dit a l'àvia Taf que el seu nét va arribar quan ella acabava de morir. S'havia passat quasi vint anys esperant a que el seu únic nét tornara de buscar or per tot l'Oest. Se li havien fet arrugues per tot el cos, la dona ja no caminava dreta, s'havia d'ajudar en les parets per sostindre's de peu.
  Era l'últim dia del segle. Jack li havia escrit una carta dos mesos abans comunicant-li que tornaria a finals d'any. I així va ser. Jack va creuar el bosc cobert amb una manta grossa, un barret amb la qual havia fet guàrdia en la nit per no ser atacat pels animals nocturns. Encara tenia la pell negra, una barba plena de pols i unes mans plenes de ferides profundes, en carn viva. Va embrutar el pany de la porta i va notar un aire fred en la seva cara. El cor se li va aturar uns segons. No va dir res, i amb passos lents es va dirigir a l'habitació de la seva àvia. Taf estava gitada, amb els ulls tancats, les arrugues eren les línies de la vellesa d'una dona que no havia pogut aguantar una espera tan llarga. Tenia a les seves mans una nota i Jack primer va sentir la mort de primera mà quan li va agafar les mans a la seva àvia. Després de sentir la pell morta, va obrir aquell paper.
   «He aguantat fins l'últim dia del segle per veure si apareixies per aquella finestra on et vaig veure per última vegada».

La pluja

  La pluja va omplir els meus ulls de llàgrimes. No eren llàgrimes de tristesa ni d'abatiment. Eren llàgrimes d'haver estat esperant-la durant hores en la porta d'aquella cafeteria, però no hi va aparèixer. Les gotes d'aigua que queien sobre el meu cap es clavaven com agulles. Mentre deixava passar el temps fins que apareguera entre la cortina d'aigua, vaig començar a contar quan tardaven els trons a sonar com timbals d'una simfonia accelerada i nerviosa. Però la tempesta estava sobre aquells carrers foscos d'una ciutat de la qual coneixia poca gent i pocs carrers. No hi havia llum i solament els rajos il·luminaven el que tenia al meu davant. Ella no formava de les siluetes de l'obscuritat. Fugen de la pluja que fereix.

  La música de la tempesta no s'acabava i vaig donar mitja volta per obrir la porta d'aquella cafeteria. Vaig banyar l'entrada. Em va recollir els cabells cap enrere i la cambrera em va oferir una tassa de cafè calent, la vaig acceptar amablement. Mentre es dirigia darrere de la barra per a prepar-me aquell tassa de cafè carregada de sucre, va fer mitja volta i es va dirigir a mi de nou.

  –Senyor, esperava a d'algú?– digué la cambrera mirant-me. Jo sols tenia la mirada fixa en aquella finestra per veure si ella apareixia.

  –Sí, a la soledat.

Un rosa anònima

  Ningú sabia el seu secret.

  Havien passat nou anys de la mort de E. Spire. Com cada any la seva família, quan arribava el dia catorze del mes de febrer, anava al cementiri per col·locar-li un ram de flors que sa mare comprava sempre el dia anterior. Però aquell any algú desconegut per a la família es va avançar.

  La mare d'E. Spire va arrugar el front en veure una rosa roja al costat de la fotografia de la jove. La va agafar i la va olorar, l'acabaven de posar. Aleshores, la mare de la jove començà a mirar el cementiri per comprovar si hi havia algú. Però solament hi havia el silenci. Es va començar a fer preguntes, però ella no recordava que la seva filla tinguera cap nuvi. A més, l'única família que tenia eren les seves dues germanes bessones, son pare i ella, sa mare, va pensar.

  Havien passat nou anys de l'última vegada que J. George va veure a la que havia estat la seva infermera en un hospital de guerra, molts anys enrere, abans de que la jove morira. Ell la visitava per les nits, votava la tanca del cementiri i es posava a mirar la seva foto durant hores. Aquell dia 14 de febrer de 1964, J. George va agafar una rosa del jardí de sa casa i es dirigí a entregar-li una flor, una rosa anònima.

Cridaré perquè tornes

  Des d'aquell lloc, S. Stepson, pogué veure com el cel s'anava tornat negre. Asseguda en aquella barana de fusta va contemplar la ciutat i la immensitat. Les llums de les cases i dels carrers. Les muntanyes, al fons, feien formes humanes. Tot allò, per a ella, era una forma de vida des de feia uns quants anys.

  Com cada vesprada, eixia a donar un passeig pel petit bosc de New Wood. Sola. Pujar allà dalt la feia oblidar-se dels pensaments que l'havien atordit durant tot el dia. Els estudis, els problemes a casa i el treball a hores que tenia per les vesprades.

  Feia uns dies que l'alegria l'havia envaït. Son pare havia tornat del llarg viatge que havia fet a Austràlia. Era pilot d'avions. Però aquell dia, S. Stepson, no estava a New Wood per a contemplar com es movia el món als seus peus, sinó per a cridar a son pare perquè tornara aviat.