La
pluja va omplir els meus ulls de llàgrimes. No eren llàgrimes de
tristesa ni d'abatiment. Eren llàgrimes d'haver estat esperant-la
durant hores en la porta d'aquella cafeteria, però no hi va
aparèixer. Les gotes d'aigua que queien sobre el meu cap es clavaven
com agulles. Mentre deixava passar el temps fins que apareguera entre
la cortina d'aigua, vaig començar a contar quan tardaven els trons a
sonar com timbals d'una simfonia accelerada i nerviosa. Però la
tempesta estava sobre aquells carrers foscos d'una ciutat de la qual
coneixia poca gent i pocs carrers. No hi havia llum i solament els
rajos il·luminaven el que tenia al meu davant. Ella no formava de
les siluetes de l'obscuritat. Fugen de la pluja que fereix.
La
música de la tempesta no s'acabava i vaig donar mitja volta per
obrir la porta d'aquella cafeteria. Vaig banyar l'entrada. Em va
recollir els cabells cap enrere i la cambrera em va oferir una tassa
de cafè calent, la vaig acceptar amablement. Mentre es dirigia
darrere de la barra per a prepar-me aquell tassa de cafè carregada
de sucre, va fer mitja volta i es va dirigir a mi de nou.
–Senyor,
esperava a d'algú?–
digué la cambrera mirant-me. Jo sols tenia
la mirada fixa en aquella finestra per veure si ella apareixia.
–Sí,
a la soledat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada