Des
d'aquell lloc, S. Stepson, pogué veure com el cel s'anava tornat
negre. Asseguda en aquella barana de fusta va contemplar la ciutat i
la immensitat. Les llums de les cases i dels carrers. Les muntanyes,
al fons, feien formes humanes. Tot allò, per a ella, era una forma
de vida des de feia uns quants anys.
Com
cada vesprada, eixia a donar un passeig pel petit bosc de New Wood.
Sola. Pujar allà dalt la feia oblidar-se dels pensaments que
l'havien atordit durant tot el dia. Els estudis, els problemes a casa
i el treball a hores que tenia per les vesprades.
Feia
uns dies que l'alegria l'havia envaït. Son pare havia tornat del
llarg viatge que havia fet a Austràlia. Era pilot d'avions. Però
aquell dia, S. Stepson, no estava a New Wood per a contemplar com es
movia el món als seus peus, sinó per a cridar a son pare perquè
tornara aviat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada