L'univers de paper

  La paperera estava enmig del passeig. Ningú la mirava si no era per abocar en ella tot el rebuig, tot el que ú no necessitava al seu damunt.

  La paperera anava omplint-se a mesura que passava el matí fins que un home amb barret i ben abrigat es va col·locar davant d'ella, com si volguera evitar que tiraren més coses en l'interior. Abocà el cap i ho va fer pensant-se que allò era un autèntic abisme obscur i mortal. Els seus ulls es posaren com gran plats i per no perdre l'equilibri es posà les mans a l'esquena.

  -Quanta matèria malbaratada hi ha ací dins... Em pregunte quines persones han creat aquest univers de paperassa.

Sense pensar-ho massa, va introduir la mà i excarvà el suficient com per moure-ho tot. Hi ha via sobretot diaris que algú havia llegit i els havia abocat a eixe precipici obscur.

  -A qui pertany tot açò?

Deixà de mirar tot aquell univers i alçà el cap no sense tornar a abocar per última vegada el corpus de paper heterogeni.

Quan va tindre el paisatge davant dels seus ulls, s'adonà que tot allò ho havia creat el seu món.

  -Vosaltres? -es va preguntar-. Ells han creat açò? S'ha d'estar boig per crear un univers de paper. -va dir obrint els braços.

La taula

  La taula estava reservada per a la una del migdia.
  Vaig agafar la bossa de mà i la vaig pensar en el muscle. Dins d'ella tan sols estaven les claus de casa, un flascó de colònia i el pintallavis. Quan estava a punt d'eixir de casa va sonar el timbre. Era Cloti. Una amiga de tota la vida. Ens havíem criat al poble. Vam estudiar el bàsic com per saber llegir i escriure. Després, trobarem al mateix temps un treball estable en un bloc de pisos del centre de la ciutat. Aprofitarem els nostres ingressos per comprar-nos un pis. Jo vaig comprar el primer i ella el segon. Les dos teníem home i fills. Cap filla. Coses de la naturalesa humana.
  En obrir la porta, Cloti em va dir que l'estava esperant des de feia deu minuts. Em va tirar per cara que em maquillava massa quan anàvem a dinar al bar Calamar. Caminàrem juntes, agafades del braç, com si fórem dos ancianes, i això que es consideràvem joves.
  El propietari del bar ens coneixia des de feia molts anys. Sabia que el nostre menú preferit era un plat de calamars per començar, dos plats d'arròs mariner i dos botelles de vi. Ell ens va rebre amb un somriure que imitàrem.
  −Prenguen seient, immediatament portaré el plat de calamars i les dos botelles de vi −va dir el cambrer fregant-se les mans.
  La taula estava enmig de dos cotxes. Tenia un mantell de color pàl·lid i ja estaven preparats els coberts i les copes. El cambrer va vindre amb el que havia dit i ho va col·locar tot ordenadament. Va obrir una de les botelles de vi i els va posar el suficient com perquè pogueren degustar-lo.
  −Estan còmodes? −va preguntar el cambrer.
  −Sí, sí, no es preocupe. No cal que es moleste en buscar altra taula. En aquesta estem bé.
  Vaig mirar a Cloti i vaig comprovar que estava embotida entre el cotxe i la taula. Si en alguna cos no quadràvem gens en res era en la grandària.

L'escapista

 Aquell dia va pujar al terrat i va veure que encara hi havia roba estesa. El color blanc contrastava amb un sostenidor i unes bragues roges les quals s'havia posat ahir per la nit, una vetllada amb les seues amigues i que es allargar fins passades les cinc de la matinada. El vent jugava amb les teles que haguera convertit la jove en una silueta invisible si no arriba a ser perquè les cames hi eren ben visible.

  No la perseguia ningú. Ni estava amenaçada per cap persona, ni la policia havia donat l'ordre de capturar-la viva o morta, tan sols aprofitava tots els racons possibles per amagar-se, per escapar-se de les mirades que la sotjaven cada vegada que passejava el seu cos per aquella terrassa.
  Es va quedar immòbil tot creient que ja havia escapat cap a un altre indret del planeta, però no, no s'havia mogut ni un centímetre. El seu truc magistral no va funcionar, l'únic que la va consolar va ser el llençol que la cobria del fred tardorenc. Volia escapar d'ell com fóra.

Punt i final

 Va entrar de puntetes en l'interior d'aquella piscina encarada al mar. Mentre s'introduïa, l'aigua gelada anava deformant el seu cos. L'efecte visual també li va difuminar les cames i els malucs. Era com si algú haguera agafat una goma d'esborrar i tinguera la intenció de fer desaparèixer, de censurar, allò més sensual.

 Després de que la seua pell s'acostumara a la baixa temperatura de l'aigua, ella es va submergir fins a l'altura de la nuca. Va tancar els ulls i va notar com el cor li anava més lent, els nervis de les cames es paralitzaven i semblava que d'un moment a un altre es desmallaria sense que ningú es donara compte, perquè estava sola. Completament sola.

 Sí. Va pensar ella. Este és l'últim bany de l'estiu. Punt i final a unes vacances que s'han fet llargues: vesprades amb les amigues, passejades per la platja, menjars copiosos i, sobretot, pau i tranquil·litat. Flotava en meitat de la piscina. En obrir els ulls va confondre que levitava en el cel. Que s'elevava sense adonar-se'n i es convertiria en un ocell més que emigra.

 Sembla mentida que l'estiu s'acabe. Agost tan sols ha estat una anècdota en el calendari.

Jo, per un gelat mate

 La primer vegada que em van furtar un gelat tan sols li havia donat una llepada. El sabor de la llima se'm va quedar apegat en els llavis. Els lladres fóren els xiquets del Bloc 1 de Withmore Street. Tenien tres anys més que jo, però cap d'ells havia anat a l'escola, es passaven les vesprades organitzant baralles entre xiquets d'altres carrers. La majoria eren orfes i no tenia ningú que els poguera educar d'una manera digna, com la que els meus pares em van donar, encara que els negres estàvem totalment discriminats i érem objectes de burles a qualsevol hora del dia.

 Quan va passar una setmana, em vaig armar de valor.

 La meua germana em va acompanyar a la tenda de Josh. Entràrem directes cap al frigorífic i vaig agafar un gelat de llima per a mi i un de sabor a fresa per a la meua germana. Li vaig dir que no el tastara sense haver-lo pagat. Li vaig donar dos dòlars per cadascun dels gelats i eixirem fora. El carrer, a les cinc de la vesprada, encara estava buit. Esperàrem en els escalons de l'entrada del nostre bloc fins que altres xiquets eixiren per jugar com totes les vesprades.

 Ja m'havia empassat mig gelat quan la meua germana em va estirar la camisa per avisar-me que els lladres tornaven per fer de les seues. Els vaig mirar caminar lentament cap a nosaltres i dissimuladament em vaig traure un revòlver. El revòlver de plàstic que vaig aconseguir en la fira però que semblava totalment real. La meua germana es va amagar en veure'm a una pistola en les mans.

 −Robert... No ens voldràs matar, veritat?

 Els vaig mirar sense parpellejar i els vaig dir:

  −Jo, per un gelar mate.

Així de rotund vaig ser, i se'n van anar per on havien vingut.

Fa un any

 Li vaig escriure una carta fa un any amb tota l'estima del món. ¡És mon pare! ¿Qui no li escriure amb tot l'amor possible al seu pare? Però encara no m'ha contestat. L'última notícia que tinc d'ell és que es va posar a treballar en una mina, de carbó.

 L'única alternativa és imaginar-me si ha canviat des que em va abraçar en l'estació de tren. No semblava que estiguera trist perquè m'anara a deixar sola, a càrrec de la casa i dels altres germanes. Com la mare havia mort d'una malaltia infecciosa per culpa d'on treballava, jo faig les tasques de la casa. He hagut de deixar l'escola que tants beneficis m'ha portat ja que he aprés a escriure i a llegir amb bastant fluïdesa, però els meus germans no hi podran si el pare no envie diners a casa. Hem va dir que n'enviaria, però fa un any que els estem esperant.

 Segur que el pare se'ls gasta en altres coses. És més, jo crec que ens ha deixat abandonats, que no vol saber res dels seus fills. De nosaltres ¿Per què ens vol deixar morir en la misèria?

L'home de l'embenat

 Va esperar en la vorera queta, immòbil, pacient i, al mateix temps, sorpresa. Un home amb un embenat es va posar davant d'ella, va alçar la mà perquè l'autobús sapiguera que ell estava allí, esperant-lo. El seu aspecte no era la d'una persona, precisament, integrada en el barri. Almenys eixa era la suposició que la dona es feia sobre ell.

 Què li deu haver passat en la mà?

 Van pujar a l'autobús quasi alhora. La dona ho va fer darrere d'ell. Feia una olor estranya, una mescla d'alcohol i sang. El conductor també va mirar estrany a l'home, però no es va atrevir a preguntar-li res.

 La dona no va tindre més remei que seure al seu costat, no perquè ella ho desitjara sinó perquè tan sols quedaven dos seients buits. La resta estaven ocupats per persones distretes. L'home va recolzar el cap en la finestra. Semblava abatut, preocupat per alguna cosa. No deixava de tocar-se la bena, li molestava. El gest dels seus ulls ho deia tot.

 −Escolta xic, què li ha passat a eixa mà?

 L'home la mirava de reüll.

 −El barber, que no sap afaitar...

 −Ja...

 −Són els diners, veritat?

 −Vosté què creu?

 −Són les dones, veritat?

 −Vosté què creu?

 −O tal vegada són les drogues, eh?

 −M'està interrogant? Què és policia o què?

 −Ho vaig ser...

La festa

 Tothom estava convidat a la festa. Sense excepció.

 Als més pròxims els va cridar per telefon explicant-los que la seua festa seria al seu pis i que tenien permís per quedar-se ven entrat el matí. En canvi, als que vivien més lluny els va enviar una carta, com per exemple a la seua germana major que feia temps que vivia en un poble de Nevada. En la llista també figuraven el seu gat del qual no sabia res des de feia cinc mesos. L'havia estat buscant per tota la ciutat, havia penjat cartells en els fanals, en les parets on no es podia apegar absolutament res i en el tauler d'anuncis de l'ajuntament. Això sí, tenia dubtes si convidar als seus antics amics de la universitat, desapareguts ves a saber on. Es sabia les seues direccions on vivien durant els anys universitari de memòria i els va enviar una carta amb esperança que algú contestara. Doncs no, s'apropava el dia del seu aniversari i no va rebre cap contestació dels invitats.

 La invitada més especial era la seua àvia. De fet, quan va escriure el seu nom en la llista ho va fer amb majúscules i una línia grossa davall del seu nom. Tenia la costum de visitar-la tots els dies a la residència per a conversar. Ho feia dos hores seguides, sense parar. Tot i que ella no contestara a res, Wendy li feia preguntes i més preguntes. Entre les més repetides estaven si li agradava la residència. L'àvia no feia ni cas. Tenia sempre els ulls oberts mirant a terra. Inclús quan li va preguntar si podria vindre a la seua festa, però era inútil esperar una resposta. El dia anterior a la celebració de la festa, la seua estimada àvia va morir. De vella. D'estar farta del món. Això és el que pensava Wendy qui no va anar ni a veure el seu cos blanc i quiet dins del taüt.

 I el dia de la festa va arribar. Ho havia preparat tot. Globus, banderes de colors, abundant menjar i música al gust de quasi tots. Però al seu pis no apareixia ningú. De fons s'escoltava I don't want to spoil the party, una cançó que donaria la benvinguda als invitats i que ja era la cinquena vegada que sonava.

El saló llatí

  Aquell home es sabia tota la història de Roma. Des dels seus inicis fins quan va acabar de desmembrar-se. Que si les guerres púniques, que si el Camp de Mart, Juli Cèsar, August, Marc Antoni, Hispània o els maleïts Gals. Què pesat! Parlava com si es tractara d'un professor d'universitat, però no de qualsevol sinó d'alguna prestigiosa. He d'acceptar que explicava bé. Sí, vinga, molt bé. No m'entrava en el cap com un simple policia podia saber tantes coses sobre la història de Roma.

  Hi va haver un descans. No molt llarg la veritat. Vaig aprofitar per omplir-me el got, respirar passivament el fum del tabac i suportar les xafades dels senyors ebris i casposos que bevien i bevien sense parar. La taula ja començava a convertir-se en un camp de botelles líquids dels quals es buidaven en menys de cinc minuts. La segona part de la conversa amb aquell home va començar amb una referència a Bacus. Em va dir que el déu bevia més que nosaltres −jo dubtava−, vaja que s'ho passava bé.

  Els llavis se li doblegaven per a tots els costats, jo començava a ser incapaç d'entendre cap paraula que emetia la seua veu distorsionada per culpa de l'alcohol.

  Em vaig apropar a la seua orella i li vaig preguntar:

 −On ha aprés tot açò?

Es va quedar pensant uns segons. El seu cos amenaçava en caure a terra i provocar un gran cràter en terra, com el meteorit que va extingir els dinosaures.

 −Vam pi..., pillar, a un home en el Campo di, di, di Marte −va fer un somriure irònic−. Va resultar ser un historiador, no recorde per què el detinguérem. No li ho digues a ningú, eh! El nostre mètode de..., de..., tortura és molt dur amb els historiadors: dotze hores preguntant sobre l'Imperi Romà... El més gran! El més poderós de tota la història de la humanitat!

  El seu nacionalisme italià brollava en saliva viva.

L'altra cama

Es va alçar del llit després de sis mesos i el primer que va fer, va ser eixir al carrer. Tenia els ulls plens de lleganyes, els músculs atrofiats d'haver estat tan de temps gitat sense poder moure's. L'únic inconvenient és que li faltava una cama. La cama dreta per a ser més exactes. Una ferida, per culpa d'una bala. La seua cama havai començat a presentar símptomes de gangrena i el metge li la va amputar. Ara, tota la vida, hauria de caminar amb una crossa.

Quan va eixir al carrer li van vindre olors que semblava que havia oblidat. Era molt estrany no portar una sabata i l'altre camal del pantaló. Ja no era el mateix, es preguntava mentre avançava lentament per la vorera. Quasi arribant a la cantonada, i d'entre uns cotxes, va aparèixer Olson.

−Però..., però...

Pete es va quedar atònit en veure el seu company d'escola de la infantesa. Olson no havia anat a la guerra i feia més de vint anys que no sabia res de Pete.

−Bon dia, Olson...

−Però què t'ha passat? −va dir aquell amb les mans al cap−. Ara què?−Olson, groc, no donava crèdit.

−La guerra.

Olson assentia, ho feia amb menyspreu per la paraula «guerra».

−Jo vaig tindre sort, recordes? −digué Olson.

−Amb un ull de cristall era impossible que fóres apte per a lluitar...

Manhattan

 Va somriure irònicament. Darrere de les seues ulleres negres hi havia un ulls que havien estat plorant tota la nit. El seu amor l'havia deixat per Manhattan. Per una ciutat. De vegades ho exclamava amb tanta força que els cristalls de les finestres vibraven. Es feia reflexions a propòsit d'aquella ciutat plena de gent, plena de llum, de sorolls impossibles de callar. Maleïa la ciutat assaciada d'edificis d'altures infinites. I ella ho anotava tot en el seu diari. Amb lletra cursiva, com si fóra una escriptora.

 L'últim dia d'estiu va rebre una carta d'ell. Ho va saber perquè en el sobre Manhattan estava escrita amb lletres majúscules. El va obrir amb la ràbia continguda. En el seu interior hi havia dos fotografies que representaven una galeria d'art. Va llegir la carta lentament. No es va perdre ni un detall, inclús si faltaven punts o comes. Quan la va acabar es va adonar que no hi havia ninguna novetat que no anava a tornar mai estava més claríssim. Era ell i el seu art. Les seues escultures i ell. Manhattan i ell. El seu nou amor. Una simbiosis més que perfecta.

 L'estiu no tenia intenció de desaparèixer, igual que el nom de Manhattan en el seu pensament.

Fotografies

  Ella em va dir que la felicitat la marcava el temps, el pas d'allò que roman en moviment.
  Per això vaig escampar totes les fotografies que guardava en una caixa de sabates. En obrir-la la felicitat es va escapar. Sort que en aquelles instantànies estava la banda sonora de l'ésser feliç. De sobte, i inexplicablement, el meu cor comença a bategar com els cop d'un martell. Jo l'havia estimat.

  Entre les fotografies hi estava ella nueta, jo nuet, ella somrient, jo somrient, ella trista, jo trist, nosaltres besant-nos, nosaltres mirant-nos, nosaltres contemplant les estrelles, nosaltres contemplant l'eixida del sol, ella caminant en la llunyania, jo caminant cap a ella, nosaltres escoltant música que ens venia del gramòfon, nosaltres celebrant els nostres aniversaris al mateix temps perquè havíem nascut el 20 de setembre, ella obrint els seus regals, bufant les espelmes, jo fent el mateix, ella amb el nas tacat de nata, jo també per seguir la gràcia, nosaltres menjant un tros de pastís del mateix plat, nosaltres en Viena, en Roma, en Berlin, en Paris, en Venècia, en Barcelona i en la nostra ciutat. En la teua.
  Ens havíem fotografiat a la primavera, a l'estiu, a la tardor, a l'hivern, quan feia més calor, quan feia més fred, quan queien les primeres fulles dels arbres, quan arribaven les primeres pluges d'abril, quan arribaven les primeres nevades del gener. Tan sols ens faltava una fotografia separant-nos per sempre.

L'últim dinar

Aquells ossos pàl·lids, igual que les nostres cares, igual que els plats i el mantell. Aquells ossos d'animals és l'únic aliment amb el qual s'alimentàvem. Els llepàvem fins deixar-los ben nets, brillants. Ens ho menjàvem tot tan ràpid que no hi havia espai per a la respiració. Aquella rapidesa en engolir el poc que hi havia al plat era per la desesperació de posar-se ràpidament alguna cosa en la boca, alguna cosa que ens omplira l'estómac.

Érem persones sense color. La casa anava omplint-se de pols, de silenci i de soledat, a mesura que passaven els dies. El treball era limitat i els nostres pares guanyaven algunes monedes arreplegant cartons que la fàbrica de teixits malbaratava. En canvi, els seus fills, nosaltres, ens dedicàvem a furtar animals per tot el veïnat. Després ens sentíem culpables perquè ells també estaven passant fam. En comptes de tornar els animals, pocs, per cert, era l'àvia qui els cuinava.

Demà no sabem si caçarem rates, però el cert és que cada vegada està més prop l'últim dinar.

Un ball de gossos

 Ningú els havia invitat. De fet, no tenien entrada. Però ells es van esmunyir en la festa, això sí sense passar desapercebuts. Tothom els va mirar de dalt baix. Alguns els miraren amb recel altres amb menyspreu perquè la seua olor no era l'apropiada per a una festa d'aquella categoria. Tampoc havien vingut amb els seus millors vestits. La parella de gossos lluïa el blanc i el marró respectivament.

 La música de fons era tranquil·la i les ones del mar que xocaven contra el moll feia d'acompanyament. La Dama i el Vagabund es miraren i es reptaren dolçament. Semblava que les seues delicades potes anaven a trencar-se però tots els moviments eren elegants i gens desmanyotats. Deixaren a tots els espectadors bocabadats.

 L'harmonia de la música va acabar amb un aplaudiment i els gossos es separaren, cadascú per una part del moll, com si no es conegueren, com si ballar no els reportara la llibertat necessària.

Història d'una radio

Era una egoista. Ho volia tot per a ella i un dia se'n va anar amb la radio a una altra part. No sé a quin lloc, però lluny. En aquella radio dels anys setanta totes les vesprades sonava el rock and roll que a ella li agradava. Millor dit, que ens agradava. Seia en una de les quatre cadires de la taula que presidia la cuina i abans d'encendre l'aparell pregava irònicament perquè aquell continuara funcionant.

Quan la música començava a sonar seguia el ritme amb la punta de la sabata i després ho feia amb el cap. Els cabells es movien d'ací cap allà sense un ordre establert, la psicodèlia l'envaïa. Ni Lucy en el cel amb diamants ho haguera fet millor. Era conscient de que l'observava des del sofà i de vegades tancava la porta perquè jo no poguera espiar el vaivé dels seus braços i malucs.

Quan se'n va anar no va deixar nota alguna. Ni tan sols em vaig molestar en anar a buscar-la, segurament ja portaria centenar de kilòmetres recorreguts. El cas és que es va emportar la música a un altre lloc. Em vaig haver d'acostumar a oblidar els Beatles, el seu grup favorit, perquè era el que més em recordava a ella.

El soroll del ferro

Em contaren una vegada que entre el filferro hi havia besos que no feien gust a res. Em contaren que el filferro separava dos horitzons i jo volia saber quin era l'altre. Em van dir que era estrany veure algú caminar aquell lloc.

Quan hi vaig arribar, els meus ulls confirmaren les paraules dels que m'havien parlat del filferro com si fóra l'ombra del dimoni. Vaig comprovar que era infinit, però un infinit metàl·lic. El vaig tocar, estava fred. Tan de bo poguera tallar-lo amb els meus dits, inclús amb els meues dents. Aleshores el vent va moure el filferro i el soroll emès era com la d'una pena estrangulada. La tanca metàl·lica em flagel·lava el pit i els mugrons, i ràpidament em va soltar. Necessitava alliberar-me de les tisores que em pujaven la carn.

Era un soroll incomprensible, intolerable, pur i dur. Tan de soroll i al final un horitzó sense sol.

Dies del 49

I va ser on sempre, entre els llençols humits. Va aparèixer somrient, i els seus llavis tendres darrere de la tela blanca, es convertiren en una perfecta ombra xinesa. Els dos s'abraçàrem i ella va començar a taral·larejar una melodia dolça i juganera i ens vam moure per instint. El suau vent que bufava ens acompanyava en aquell ball de color blanc.

Els dies d'estiu de 1949 sempre es feien més llargs del compte, per això, la terrassa era el racó idoni per contar-se els nostres secrets a cau d'orella. No sé per què ho fèiem d'aquella manera si allí no ens podia escoltar ningú. Ella insistia que era millor suavitzar el nostre to. Sempre repetia allò de que les paraules se les emportava el vent i altres ens podien escoltar. Seguidament jo afegia: «no importa, així la gent sabrà com ens estimem».

No volia tornar a casa encara. Em vaig apropar més a ella. Feia olor a mar. No parlàrem, es tractava d'un moment excepcional: els seus llavis en forma d'ona s'esmunyien contra els meus. No importaven les mirades dels gelosos ocells, no importaven els tocs de campana que avisaven de la missa de les vuit, no importara que el cel no estiguera ras, no importava que els dies d'estiu de 1949 fóren sempre iguals.

Un nou matí

  Dormia plàcidament. Ningú dels que estàvem mirant-lo es va atrevir a tancar-li la boca. Haguera estat una falta de respecte. Des de la meua posició no podia veure si tenia dents o si les havia perdut completament. La forma d'o de la seua boca era una perfecta circumferència. A pesar de que un nou matí havia començat amb alguns rajos de sol traspassant la finestra, aquell home no s'havia adonat de la claror i seguia dormint.
Anava massa ben vestit per anar a treballar. La seua jaqueta a ratlles i la bufanda de llana el delataven. Segurament venia d'alguna berbena nocturna, havia begut massa i el vi encara estava corria per les seues venes. Al meu davant hi havia una dona que no el deixava de mirar. No era gaire més jove que jo. Ella també anava ben vestida. Aniria a la ciutat, vaig pensar.

  -Perdone que la moleste, però coneix a eixe home?
  -Sí... -aquella afirmació donava a entendre que la meua pregunta era compromesa.
  -Qui és?
  -El capellà de la ciutat.
  -El capellà? Hauria d'estar a missa! -vaig exclamar sense despertar als que descansaven.
  -És que té fama de..., ja sap.
  -Hi ha que veure en quins embolics es posa la gent...
  El capellà es va moure de la seua posició. Seguia amb la boca oberta. Sort que no ens ha escoltat perquè allí mateix ens podria maleir.
  -I jo que pensava que aquest tipus de gent no cometia cap pecat...
  La dona va assentir amb el cap i va tornar a mirar el capellà.

El Pare de la nit

 El vaig veure baixar del cotxe amb la seua fatxenderia habitual. Tenia els ulls desencaixats. Segurament, hauria estat bevent i fent l'amor tota la nit. Tractant-se d'ell, no hi havia cap dubte. El cas és que s'havia tornat a menjar la nit. Tenia la braguera despassada i de les seues butxaques va traure alguns bitllets mentre somreia. Va agafar la màniga del dipòsit per introduir-la en el forat on cauria aquell líquid groguenc que, si per ell fóra, també se'l beuria. L'olor a gasolina també l'estimulava, també el drogava. La bevia tan sols respirant-la perquè en l'aire hi havia un núvol transparent de petroli.

 

 Quan va pujar al cotxe la seua cara darrere de l'espill era un drama. La panxa, coberta per la seua camisa favorita, li tocava el volant. Ell deia que sense aquell tros de tela decorat amb motius florals no s'hauriia emportat al llit a més d'una dotzena de dones. Mentida, totes les seues aventures venien gràcies al que escrivia. Em preguntava com tenia temps d'escriure si pel dia estava sempre dormint i en amagar-se el sol, entre aquells rasca-cels on vivia, tots els conegueren com el Pare de la nit. 

El tub d'escapament del seu cotxe va deixar un olor a gasolina nou. Mentre esperava que els cotxes de la carretera passaren, Charles va baixar la finestra per saludar-me.

Entre parèntesis

 En el trajecte de la meua vida vaig fer un parèntesis. No recorde haver-lo tancat encara. El vaig obrir un dia que parlava amb una amiga. Li vaig preguntar si tenia pensat fer algun dia el seu viatge somiat. Es va quedar pensativa. No vaig obtindre una resposta clara. Era com un sí, però anava seguit d'una negació que al mateix temps la decebia. Si m'ho haguera afirmat, si haguera estat convençuda que faria un viatge, el seu rostre hauria donat clares evidències de satisfacció. Però en aquell moment, la distreia més com un corrent d'aire entrava pel balcó i feia volar la cortina.

 Segons després, va girar el cap i, com si es tractara d'una brúixola, em va apuntar amb la seua mirada.

 -I tu?

 -I jo, què?

 -Que si has pensat fer un viatge llarg  -ella va creuar les cames. Estava més còmoda així.

 -Doncs, ho pensat, però hi ha tants llocs que no sé per on començaria primer.

 Ara estic ací, entre corredors que no em semblen porten cap a ella. Són laberints freds, polars, obscurs, tenebrosos i silenciosos. Em pregunte si ella haurà tancat el seu parèntesis. Em pregunte que haurà escrit dins d'ell. A qui hi haurà posat en el seu interior. Estarà el meu nom escrit?

A l'hora del te

Feia fred. Era febrer de 1967. En la taula un canelobre, quatre copes de cristall i quatre tasses de te.

‒Per què no encenen aquesta cosa? ‒va dir John mirant les espelmes blanques sense les seues respectives flames.

‒Tu què creus? ‒es va riure George mentre movia amb una minúscula cullera el líquid aromàtic.

‒És de dia, John. No ho veus -va dir Ringo amb la tassa entre les dents. El te estava calent, la seua cara ho va dir tot.

L'únic que no havia dit una sola paraula era Paul. Li agradava veure el remolí que feia en moure la cullera.

‒En què penses, John? ‒quan Ringo li va preguntar, es va adonar que John no havia mogut els braços, ni tan sols havia tastat el te. A més, el sucre estava esperant en el fons perquè algú el fes desaparèixer.

‒Ja saps, eixa Eleanor Rigby... ‒va contestar Paul.

‒On viu? ‒George havia gaudit tan del te que va alçar les celles amb un gest de satisfacció.

‒Crec que en el carrer Penny Lane -després que Paul confirmara la direcció de Eleanor Rigby, va quedar captivat pel silenci que travessava aquell camp de maduixes.

‒John? ‒George de nou.

‒Què? ‒per fi va contestar el mut.

‒Tot el que necessites és amor, amic... ‒li va dir Ringo passant-li la mà per l'esquena.

‒Qui sap si demà ella està esperant-lo en la porta de sa casa -va dir Paul.

‒El demà mai sap res.