Li
vaig escriure una carta fa un any amb tota l'estima del món. ¡És
mon pare! ¿Qui no li escriure amb tot l'amor possible al seu pare?
Però encara no m'ha contestat. L'última notícia que tinc d'ell és
que es va posar a treballar en una mina, de carbó.
L'única
alternativa és imaginar-me si ha canviat des que em va abraçar en
l'estació de tren. No semblava que estiguera trist perquè m'anara a
deixar sola, a càrrec de la casa i dels altres germanes. Com la mare
havia mort d'una malaltia infecciosa per culpa d'on treballava, jo
faig les tasques de la casa. He hagut de deixar l'escola que tants
beneficis m'ha portat ja que he aprés a escriure i a llegir amb
bastant fluïdesa, però els meus germans no hi podran si el pare no
envie diners a casa. Hem va dir que n'enviaria, però fa un any que
els estem esperant.
Segur
que el pare se'ls gasta en altres coses. És més, jo crec que ens ha
deixat abandonats, que no vol saber res dels seus fills. De nosaltres ¿Per què
ens vol deixar morir en la misèria?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada