L'home dels somnis simples (El final)

  Una cosa va lliscar a sota la porta, és el silenci. Ve a deslligar-me els llavis. El temps ha passat, ha passat a la velocitat de la llum. Tot el que ara contemple ha canviat: la llum del sol, el cel, els núvols, hui no són el mateix que eren ahir i tampoc ho seran demà. Camine per aquell terrat buscant una solució als meus problemes, però no hi ha cap solució que em resulte eficaç. Wio ja no em visita, fa temps que se'n va anar buscant el mar, sembla que no ha fracassat. Tinc ganes de desaparèixer o ocultar-me en alguna gruta on ningú em puga trobar. M'han dit que el món està molt aprop d'acabar-se però quan mire fora els ocells estan sempre cantant. M'he cremat en molts cercles de foc dels qual he sortit ferit, és el torn d'extingir-los per sempre.

   Recolze l'esquena contra una pared bruta, descolorida, el temps ha esborrat el seu color original. Creue les cames i em pose a meditar. Vull posar la ment en un buit on la caiguda siga mortal. Ací s'acaba un trajecte de tres-cents seixanta cinc dies els quals he perdut l'amor, però també he recuperat el somriure. Desitge un final feliç en aquest trajecte que hui s'acaba. Desitge que en el principi d'un nou trajecte continue tenint els peus en terra i veure que la realitat és el dia a dia dels nous tres-cents seixanta cinc dies d'un nou viatge final del qual està a anys llum.

Un dia d'hivern

  El vent fred anava congelant les petjades que deixava al meu darrere. Havien estat passos apressats per fugir del fred i per trobar un lloc en refugiar la meva pell, els meus ossos i el meu cos en un lloc solitari, però que em resguardara d'aquell matí. En arribar a d'aquell lloc solitari les fulles dels arbres s'acumulaven pel terra formant formant petites muntanyes de fulles de colors rovellats. Em van entrar ganes de refugiar-me en elles, resguardar-me del fred i camuflar-me per a que ningú em trobara.

  Era un paisatge trist, tot estava en silenci en un dia d'hivern on els ocells havien deixat de volar, també havien deixat de cantar. Era un dia trist.

On tot flueix

 Les hores marquen el temps. O això diuen. El dia allarga una mica més, encara es veu el sol amargar-se darrere d'un edifici antic, on tot va fluir en un passat i on tot flueix en el mateix present. Demà també.

 La gent passeja com les corrents del mar, baixen i pugen pels carrers com les marees, però falta la lluna que encara no ix. Supose que si no té vergonya brillarà com les llums que il·luminen la plaça on tot flueix. On la gent s'atura i immortalitza una imatge per a la posteritat, per al record. On la gent parla a cau d'orella i es diu secrets d'amor. Secrets d'amor en una vesprada on el vent ha estat el protagonista. Ha despullat dels arbres les últimes fulles. Els arbres s'han quedat sense vestit, ara estan en els ossos.

 Caminem on tot flueix. On la vida segueix.

La nit de foc

  Aquell racó de la platja i aquell soroll del mar em va retindre. Vaig seure a vint metres d'on les ones morien observant el que em rodejava. L'horitzó que s'apagava amb la fi del dia, una brisa suau que m'acariciava com ho feia ella. Vaixells que s'apropaven al port, altres s'allunyaven per a fer una llarga travessia. La soledat d'una platja deserta. Les ones trencant el silenci i la nit pintant el cel de negre. 

  Mentre pense en tot açò, espere fins que no quede cap taca blava en el cel. Espere fins que es faça del tot obscur. He portat una bossa, una bossa amb objectes i sentiments. Però abans de traure-ho faig un forat en l'arena fins que les mans i la força em diuen prou. Porte totes les mans plenes d'arena i les ungles em feien mal d'arrapar l'arena més dura. Col·loque tot el que he portat en el centre d'aquell, no massa profund, forat. Havia eixit de casa com un fugitiu d'una presó amagant-me de tothom. Volia que tot desapareguera amb un ritual de foc: cartes, fotografies, llibres i antics sentiments. Les cendres queien, ara, en aigües d'un mar negre.

Un tren, un recorregut i una vida

  Era un migdia assolellat, la gent caminava de pressa per l'andana d'aquella estació on el temps semblava que s'havia transformat en antic, en vell, en un època passada. De fet, els turistes omplien la seva entrada immortalitzant aquella façana antiga. Càmeres en mà i l'encantador soroll de la càmera en disparar una foto.

  Estava assegut en un seient veient com dels trens baixava la gran massa de gent que inundava tota l'estació. Veus per tots els costats, maletes que rodaven de la mà dels viatgers i mirades que desitjaven trepitjar aquella València vella i bella. Jo no estava allí per agafar un tren i marxar ben lluny, però qui sap si dintre de poc n'agafaria un. Hi estava per contemplar el temps, la vida. Perquè un tren és com la vida, com un recorregut que et porta d'una estació a un altra compartint els teus sentiments, a través d'una finestra, amb la realitat.

A un amic desconegut

  Era un amic desconegut per a mi quan el vaig trobar en un banc del parc on jo solia escoltar els ocells que es recolzaven en les branques dels vells xops. No sabia el seu nom, tenia les mans negres i rasposes com una llima com la que utilitzen el fusters. Es va alçar i va caminar uns metres fins aturar-se en una paret que tenia moltes pintades, després va deixar escapar el seu antic fluid

  Agafada ben fort de la mà dreta, sostenia una botella de vi, que era la beguda sagrada dels vagabunds. Per a ell era tan necessari la botella que no es va separar d'ella mentre en contava la seva vida. «Aquest licor, fill, és com la sang de Crist. Em dona vida». Quan ja no podia esperar res d’ell es va alçar i va caminar fins perdre’s per baix del pont. El vaig perseguir fins al rierol que baixava pobre d'aigua, desembocava en un petit estanc que banyava els troncs d'aquells vells xops.

  La seva camisa tant arrugada ja. Segurament feia anys que no se l'estirava per a que es quedara sense plecs. El vaig agafar pel muscle i li vaig dir que sols volia aprendre d’ell alguna que prompte es poguera oblidar i que aviat molt lluny d’allí ho poguera contar, a un altre amic desconegut encara.

Des de la finestra

  Aquella habitació estava pintada de blanc. Tenia un aspecte alegre, amb els seus llibres en diverses prestatgeries. Eren murs de coneixement, de saviesa, d'història i d'aventura. L'única finestra que hi havia donava a un jardí on no hi havia arbres, solament una gespa seca de color groc.

  Vaig agafar un llibre sense pensar que em podria trobar dintre d'ell, ni la forma de les seves lletres, ni si les seves pàgines eren d'un tacte rugós i ni sabia quina olor faria. El vaig obrir per la pàgina 221, vaig llegir un fragment en veu alta.

«...s'han acabat els records que no em deixaven dormir. En un llibre la seva última carta encara feia olor. Per aquella finestra tot el passat va volar, se'n va anar. Quina catàstrofe en veure tots els secrets, totes les passions, tot l'amor, tots els records i pensament. Tot se'n van anar volant. Totes aquelles coses es van convertir en ocells que entonaven músiques celestials. Volaven buscant l'horitzó guiats per aquell Sol de matinada. Volaven per no tornar mai...».

  Vaig tancar el llibre amb les dues mans i la poca pols que s'havia acumulat va formar un núvol d'un color grisenc. Després una llum va fer explosió, la finestra es va obrir i la cortina semblava una vela negre pirata anunciant la mort. Tots els llibres eixiren per la finestra, el llit, la catifa, les prestatgeries, els calaixos i tot el que hi havia a dins. Inclús la pintura de les parets va desaparèixer. Tot va quedar mort. Havia passat igual que en aquell llibre. Tots els records volaren per no tornar mai.

Un bany a mitjanit

  La vaig estar observant darrere de la porta, intentant que no em descobrira. Els meus ulls eren el punt de mira d'una pistola, estaven a punt de disparar dues bales seguides. En aquell moment vaig captar l'elegància que no demostrava quan estava al meu costat.

  Va deixar delicadament el seu vestit blanc i transparent damunt d'una cadira de fusta. Es va apropar al mirall, es passava el dit per les dues celles. Començà a fer postures i a jugar com li quedaven millor els cabells, si recollits o llançats al vent. Aquella perfecció per passar-se els dits entremig dels pèls, com si la seva mà fos una pinta. Es va tornar a mirar al mirall i començà a llevar-se aquell pintallavis de color roig intens, com el cor. Eren els millors llavis que havia vist i encara més quan aquella petita peca que tenia en el llavi inferior la feia més interessant.

  De la banyera blanca eixia el vapor d'aigua calenta que prèviament havia omplit. Aquella delicadesa i sensualitat en posar el primer dit del peu en una aigua calenta la va fer refugiar-se perquè li cremava un poc la pell. Ja a dins, va recolzar el cap deixant solts els cabells que li penjaven com una cortina. Es va relaxar va tancar els ulls i es va capbussar en l'aigua deixant, solament, les ungles pintades de negre al descobert.