El
local estava obscur. El seu nom ho deia tot. Solament uns leds de
color blau il·luminaven l'entrada a uns banys que a per les
dimensions de la porta semblaven diminuts. El calor de la música em
va fer refugiar-me en aquell local que començava a omplir-se en
comptagotes. Un grup de joves seguia el ritme de música amb el cap,
bevia com si es tractara d'una rutina de treball, beure fins
esclatar.
Estava
esperant algú que feia alguns dies havia vist, però aquella persona
no sabia que l'esperava. Em vaig desentendre de la música i la meua
dedicació va ser esperar-la fins que obrira la porta. Van passar
quaranta minuts des que mantenia els meus ulls fixes en la porta del
Black Bird fins que va entrar per la porta. Ni tan sols sabia el seu
nom, ni tan sols sabia quina veu tenia, solament sabia que els seus
llavis m'atreien i que un blues sonava quan articulava paraula,
encara que no la poguera escoltar.
La vaig
esperar en les escales que conduïen als banys. La vaig veure mirant-se a
l'espill, es pentinava amb delicadesa els cabells i se'ls va recollir
deixant al descobert el seu coll, el seu punt dèbil per una marea de
besos. Va passar pel meu costat i es quedà mirant-me. L'olor del seu
perfum encara estava present quan vaig baixar l'últim escaló. El blues
dels seus llavis, el soul dels seus ulls.
