divendres, 18 de novembre del 2016

NIT D'ACER


  La fàbrica s'encén. Esdevé un roig càlid, com si el mateix dimoni estiguera forjant el seu propi trident. La fàbrica, en definitiva, és l'Hades. És cap on caminen, davall una nit fosca, les figures moribundes dels treballadors, sotmesos a la ferocitat de la força del capital.

  Tot té un cap, un propietari: un senyor amb barret de copa, bigot perfilat i vestit impol·lut. Però ell no és qui dirigeix, ell trafica amb la suor dels obrers, amb l'acer, colpejat com campanes de mort. Ell mai ha agafat el pesat martell i l'ha elevat al cel i la precipitat contra l'acer. Les seues, però, fan olor a bitllets.
 La nit no dóna treva per als treballadors de l'acer. No poden descansar perquè el foc els flagel·la el cos. I la boca del dimoni, amb la boca oberta, amenaça en devorar-los.

diumenge, 19 de juny del 2016

El replanell



El senyor Leonard es disposava a eixir al carrer en un d'aquell hiverns polars que sempre arribaven a la ciutat cap al mes de novembre. Tanmateix, es va trobar amb la seua veïna, la senyora Marlene, de setanta dos anys.
 ‒Escolte! ‒exclamà la senyora Marlene.
 ‒Em diu a mi?
 ‒Sí, veu algú més en el replanell?
 ‒No.
 ‒Doncs preste atenció al que li vaig a dir.
El senyor Leonard es col·locà el barret correctament abans d'escoltar les paraules de la seua veïna.
Que siga l'última vegada que em desperta a les quatre del matí, entesos? ‒va dir amb un to amenaçant.
Però vostè qui és per dir el que he de fer?

No li ho tornaré a dir. Tots els dies a la mateixa hora no sé per què, vostè es dedica a fer sorolls estranys. Algun dia cridaré a la policia i el denunciaré per entorpir el descans del veïnat. Pocavergonya!
Jo no faig cap soroll! Són els gats senyora, són els gats!
Ací no hi ha gats! Fa temps que no n'hi ha!
La discussió anava pujant de to cada vegada que la senyora Marlene s'apropava al senyor Leonard, qui anava retrocedint, a poc a poc, fins arribar als escalons. Quasi cau.
Està obsessionada amb els sorolls, i jo no he escoltat mai res.
Obsessionada? Això serà vostè!
Oblide-ho, senyora! No tinc temps per a discussions.

dimecres, 6 de gener del 2016

El pare de la nit (II)

-Ara compres flors?
-Sí, ara compre flors.
-I per a qui són? -li vaig preguntar.
-Això no és assumpte teu...
-Vinga Charles, si ens coneixem de tota la vida.
-De tota la vida, és des que ens barallàrem en el bar de Burn? Fa dos anys?
-Bé, jo... No.
-No et pense dir per a qui són les flors perquè després ho sap mig barri...
-Què no sap el barri de tu, Charles?
-Quasi tot...
-Quasi tot? Jo diria que tot!
-Saben que eixes flors són per al gerro que tens en la porta de ta casa.
-Aleshores, per què m'ho preguntes si ho saps millor que jo?
Es va col·locar les ulleres de sol i agafà amb força el ram de flors.
-És estrany veure't passejar a plena llum del dia, eh?
-I quan vols que compre les flors? De nit?
-No, però dic que és estrany, perquè com tu eres un home de la nit...
-Tu saps què faig pel matí? T'ho has preguntat alguna vegada? -es va apropar a mi. El seu alè a alcohol m'empresonava.
-Doncs, escriure, beure i fer l'amor.
-No és diu així, imbècil!
-Ah! No? I com es diu?
-Follar! Veus com no eres amic meu de tota la vida.