El
carrer on estava el seu estudi abundava la humitat. En les parets de
pedra de les façanes es podia comprovar com la molsa anava teixint
una superfície verdosa que quan la tocaves notaves l'esponjositat de
la minúscula planta. L'amerament de l'entorn i l'instint de
supervivència de la molsa impedia que cap raig de sol s'abocara pels
balcons bohemis d'aquell carrer. Vaig inhalar tota aquella mescla
d'olors, i vaig intuir que eixe perfum sempre hi era present en
aquell racó.
La
porta d'entrada estava oberta i la llum de l'escala pagada. Amb sort,
la claror del cel blau que entrava per les diverses finestres del
bloc de pisos em va fer de guia. Si al carrer feia fred, l'escala era
un congelador d'on penjaven xicotetes estalactites produïdes per la
filtració de l'aigua quan plovia.
En
arribar a la porta del seu estudi em vaig quedar parat tot i
escoltant una melodia dolça que no acabava de sortir de la seua
boca. La mantenia entre les dents fins que el perfecte ritme va
acabar. Vaig pensar que m'havia escoltat pujar les escales, però no.
La melodia tornava a sonar igual com quan la vaig escoltar per
primera vegada.
No
es va adonar de la meua presència. Estava al fons d'un gran menjador
sense mobles, d'esquenes, amb els cabells recollits transportant amb
suavitat i elegància, de dreta a esquerra, un pinzell.
Immediatament, vaig descobrir que les plantes dels peus estaven
plenes de pintura que s'havien assecat. Hi havia de tots els colors.
També hi vaig descobrir que havia fet un camí de petjades de colors
per tot aquell menjador.
En
girar-se, vaig descobrir com la natura havia pintat una obra mestra:
els seus ull dels colors de la immensitat de l'univers.
