diumenge, 12 d’octubre del 2014

I pintar-la de colors


 El carrer on estava el seu estudi abundava la humitat. En les parets de pedra de les façanes es podia comprovar com la molsa anava teixint una superfície verdosa que quan la tocaves notaves l'esponjositat de la minúscula planta. L'amerament de l'entorn i l'instint de supervivència de la molsa impedia que cap raig de sol s'abocara pels balcons bohemis d'aquell carrer. Vaig inhalar tota aquella mescla d'olors, i vaig intuir que eixe perfum sempre hi era present en aquell racó.
 La porta d'entrada estava oberta i la llum de l'escala pagada. Amb sort, la claror del cel blau que entrava per les diverses finestres del bloc de pisos em va fer de guia. Si al carrer feia fred, l'escala era un congelador d'on penjaven xicotetes estalactites produïdes per la filtració de l'aigua quan plovia.
En arribar a la porta del seu estudi em vaig quedar parat tot i escoltant una melodia dolça que no acabava de sortir de la seua boca. La mantenia entre les dents fins que el perfecte ritme va acabar. Vaig pensar que m'havia escoltat pujar les escales, però no. La melodia tornava a sonar igual com quan la vaig escoltar per primera vegada.
 No es va adonar de la meua presència. Estava al fons d'un gran menjador sense mobles, d'esquenes, amb els cabells recollits transportant amb suavitat i elegància, de dreta a esquerra, un pinzell. Immediatament, vaig descobrir que les plantes dels peus estaven plenes de pintura que s'havien assecat. Hi havia de tots els colors. També hi vaig descobrir que havia fet un camí de petjades de colors per tot aquell menjador.
 En girar-se, vaig descobrir com la natura havia pintat una obra mestra: els seus ull dels colors de la immensitat de l'univers.

Un retrobament a distància


 La distància es va acurtar uns poc segons. Quan pensava que ens la nostra mirada s'intercalaria una salutació sense paraules, la gent començà a interposar-se entre nosaltres. Era com si saberen que el nostre destí seria no tornar a veure's mai més. Pensava que allò era el que la gent volia.

 La vaig veure obrint la porta de la cafeteria. Va mirar on jo estava assegut prenent l'aperitiu del matí. El cafè expulsava un aroma estimulant per al meu cervell. Necessitava aquell pessic d'energia per entrar en calor, en la calentor que no m'havia donat l'abric mentre venia cap a la solitària cafeteria. La vaig observar com demanava alguna cosa per desdejunar. Ens tornàrem a mirar però no hi hagué somriure, cap símptoma d'alegria per haver-nos retrobat després nou mesos. Més bé, hi hagué unes mirades serioses, de vegades, indiferents que contrastaven amb les veus de les persones que ens rodejaven.
 L'hora em va salvar de tornar a mirar-li als ulls.

divendres, 3 d’octubre del 2014

L'estiu s'enlaira

  Què queda d'estiu?, em preguntava en el llit de la platja. Hi vaig arribar abatut i exhaust, com quan Gulliver naufragà a Lilliput. Quedava d'estiu, el segon que tardava en parpellejar. O siga, res. L'arena era un gran llit tou. Les ones del mar, la música de fons. M'hipnotitzava el seu so. Quina suavitat quan l'espuma xocava amb l'arena humida. Era com passar-li la mà per la cintura a musa nueta.

 L'estiu va ser llarg. Molt llarg. Extens. Pesat. Inclús avorrit. Què més?. Però tenia una debilitat, quan el vent bufa de llevant és la primera senyal. Quan el vent bufa de llevant, l'estiu s'enlaira, la mar s'embraveix, la pluja ompli el mar, les corrents balancegen l'aigua com un pèndul. I Neptú alça ones vertiginoses amb la seua olímpica força.
  L'estiu s'enlaira amb els meus pensaments.