Carta a l'absència

   Havia passat tant de temps que no recordava l'última vegada que l'havia vist. No recordava ni el dia, ni el mes i ni l'any. Ella era la meva absència en una carta que no vaig ser capaç d'enviar. La vaig posar entre les pàgines d'un llibre, nom del qual no recorde i allí es va quedar per sempre omplint-se de pols i d'olor a llibre vell.

   «Estimada absència:

He estat malalt, he estat desaparegut, he estat absent de tu, del teu cor dels teus records, dels teus llavis, de les teves mans i del teu cos. Mire per la finestra i sols que veig que foscor, en apropar-me hi veig més foscor. El vidre s'ha entelat amb l'alè dels meus sospirs. L'alè dels meus sospirs. He estat malalt i per aquest vidre que ara mire he vist el color dels teus ulls. I és bonic pensar que una noia jove com tu tinga els ulls verds. T'enyore; em recorde el dia que vam anar a un parc solitari, res d'allò no haguera passat si no m'hagueres acariciat els llavis amb un dit de la teva mà, si tu no m'hagueres acariciat els llavis sense gosar besar-los. No he desitjat més que els teus besos. Ara t'escric d'amagat per a que ningú em veja dient-te que et voldria prop meu, pot ser no podria deixar de besar-te sobre tot si tens els llavis lluents. T'ofegaries amb els meus besos però no ho desitge. Però és millor que estigues lluny, així et salvaràs i podràs oblidar-te de mi. A penes ens queda el record».

La Primera Eternitat

  Després de que una llum potent havia enlluernat els meus llums, vaig aparèixer assegut contra una pared de taulells grocs i rojos. Estava confús i no sabia si alçar-me o quedar-me assegut mirant els passos de la gent que caminaven baixant unes escales que donaven a una andana. Abans d'alçar-me vaig veure un cartell amb lletres de neó. La Primera Eternitat, posava en aquell cartell. Em preguntava si començava un viatge al passat o al futur.

  Mentre jo baixava lentament aquelles escales agafant-me de la pared com si tinguera alguna infermetat crònica de la qual no podria sobreviure massa temps. Dos focus de llum es va anar apropant a poc a poc fins que es van aturar. A dintre d'aquell subterrani hi havia gent amb ordinadors i mòbils, ningú portava un llibre. Ningú passava les fulles que trencaven el silenci. Em vaig apropar a un senyor que portava unes ulleres negres, anava ben vestit. «Perdone senyor, cap on es dirigeix aquest tren?», li vaig preguntar quan vaig començar a suar i el metro agafà una velocitat vertiginosa que em va fer caure.

  Aquell senyor em va donar la mà per alçar-me i em va dir que aquell tren es dirigia a la Primera Eternitat. «Fins on havia arribat jo, estava en un altre món», em vaig preguntar si Prudence era d'aquell món.

La porta secreta

   No era aquell passadís, precíssament, el menys hostil, el menys perillós. Un olor a amoníac eixia d'una habitació que estava obscura. Algú s'havia deixat la porta oberta i s'havia oblidat de tancar-la. Ara l'ambient ja estava contaminat d'un aire irrespirable, el nas no tolerava les partícules tòxiques que desprenia aquell olor. No era bon moment per donar explicacions. No hi havia temps per preguntar-se per què feia aquella olor. Vaig estar apunt de boçar en mig d'aquell passadís on hi havia dos grans quadres dels quals no sabia qui era era l'autor. No els havia vist mai.

  En aquells moments d'incertesa per trobar alguna pista sobre aquell olor insuportable, em vaig apropar al final del passadís. Un cartell roig amb lletres blanques indicava que havia arribat al final del meu trajecte. Però estava equivocat. En les lletres minúscules pintades de negre posava: «Ací s'acaba la realitat i començà l'eternitat, troba-la abans que la mort et lleve el teu cor». No sé que volien dir aquelles paraules però volia escapar d'aquell passadís i d'aquell olor que m'acorralava i que m'anava deixant sense respiració, aleshores l'única alternativa va ser obrir aquella porta secreta.

Una bella instantània

  Quan pressionava aquell botó que feia congelar un moment en concret, la pell reaccionava i s'eriçonava. Era el plaer d'haver escollit el moment exacte en que ella posava de forma natural, mirant al paisatge i pensant en les seves coses. Pensant en mi. La veia de perfil mentre els seus cabells s'exposaven al vent com les veles d'un vaixells en direcció a l'est. Els seus cabells eren finíssims fils d'or que quan el gran astre feia impactar els seus rajos, aquells fins cabells es feien transparents.

  Ella seguia d'esquenes a mi, esperant a que li donara un bes en el coll. Un bes en aquella pell suau que semblava un marbre perfectament tallat per un escultor de l'antiguitat. Passava el meu rostre per aquella esquena, per aquells cabells que m'atrapaven com una xarxa intentant agafant un gran trofeu, i el que acabava pescant eren uns dolços besos que es convertien en petites carícies. La vaig rodejar amb els meus braços com un fil d'aram sense punxes. Ens miràvem i rèiem silenciosament esperant a que el Sol ens diguera bona nit.

  Ara, sols em queda aquella vella instantània i cada vegada que la veig recorde els llocs que vam visitar i vaig comprenent que mai tornaràs al lloc que ens abraçàrem per última vegada.

Allí on solíem besar-nos

   Un heroi muntat en un cavall de bronze té una vista privilegiada, pot veure les coses que passen als seus peus i per sota de les copes dels arbres. Ell és el guardià del parc. Ell és qui més abraçades, més carícies, més mirades i més besos ha vist en tota la gran ciutat. Contemple aquell heroi amb un certa devoció. De vegades pense que representa l'amor d'aquell parc amb un arbre centenari que atrau a la gent més que aquell heroi amb passat gloriós.

  Quan passe per davant d'aquell banc, ara solitari, nostàlgic i melancòlic, m'imagine el primer dia que em vaig seure allà, amb ella. No deixàvem de mirar-nos i ella m'apartava els ulls perquè es sentia observada. Però jo no era cap estrany. Era jo. Era aquella persona que li passava el braç per darrere del muscle i ella inclinava una mica el cap mentre parlàvem del dia, de la gent que passava o per què el cel estava cobert de núvols. «Els divendres eren nostres», recorde que deia amb la veu dolça i els ulls brillants mirant-me asseguts en aquell banc ocupat per dos enamorats. De vegades col·locava el meu cap sobre les seves cames i la mirava des d'una altra perspectiva. Donava igual amb quin angle la mirava, estava igual d'atractiva.

  Vaig deixar de pensar en aquells dies, en aquells divendres que se'm feien curts i volia que tornara a ser divendres per estar allí, com sempre, on solíem besar-nos.

L'home amb el cor obert

  Prudence em continuava mirant asseguda en el marc de la finestra del bany. Jo ni m'immutava. Semblava una estàtua de sal que anava secant-se a poc a poc. D'un vot es va posar de peu, va estirar la mà i em va ajudar a alçar-me. Portava un vestit gris, platejat, ajustat i les pestanyes pintades del mateix color que el seu brillant vestit. Encara recordava la seva pregunta. Estava buscant l'home del cor obert.

  Vaig obrir la porta de la meva habitació i li vaig dir que m'acompanyara al terrat. Mentre pujàvem en les parets blanques es reflectia els últims rajos del Sol. Quan Prudence es va interposar entre aquells rajos el seu vestit va deixar veure un triangle amb els colors de l'Arc de Sant Martí. Mentre pujava els últims escalons em preguntava per què buscava a un home amb el cor obert. La pròxima porta donava a la terrassa on jo solia conversar amb les interferències que gent d'altres mons m'enviaven. Li vaig dir a Prudence que s'asseguera en un escaló que donava a unes vistes que ella mai abans havia contemplat. Es va quedar mirant a l'infinit uns segons i de la seva front va eixir un flaix de llum, i d'aquell triangle multicolor va aparèixer una instantània d'aquell paisatge. Me la va donar i no donava crèdit al que tenia en les meves mans. «Algun dia t'ensenyaré a fer moltes d'aquestes», em mirà i va somriure.

  Els dos contemplaven aquell magnífic cel blau quan em va dir si coneixia a l'home que ella estava buscant. Vaig assentir negativament amb el cap. «Per què has aparegut d'aquella manera en la meva habitació?», li vaig preguntar quan es va posar de peu i em va manar que em posara de peu sense moure'm. La vaig obeir. Em va mirar el pit i jo la vaig seguir amb la mirada tots els seus moviments.

  Va ser un obrir i tancar d'ulls. Era la primera vegada que algú em llevava la camisa d'aquella forma tan inesperada. «Per fi t'he trobat, ets l'home amb el cor obert». El meu cor tenia una porta oberta, podia veure com la sang fluïa per les meves venes. El meu cor batia com un timbal. «Fins que no trobes el teu amor les portes del teu cor romandran obertes. Quan es tanquen, el teu destí serà la Muntanya de la Melancolia».

  I Prudence va desaparèixer amb l'últim raig de Sol.

Prudence (La finestra del bany)

  Aquell diumenge es va fer més etern que contar que les estrelles del firmament. Un diumenge on el Sol volia ser el protagonista d'una funció immemorable. Però el núvols prims, fils de seda als nostres ulls no deixaven passar cap raig. Novembre, per fi, es feia notar. Vesprada gèlida en aquella habitació on feia uns dies havia aparegut un home invisible que va desaparèixer sobtadament mentre llegia.

  Vaig seure a la vora del llit. Aquell dia també era trist perquè nombrosos records no em deixaven les neurones tranquil·les i pensar en altres coses de major importància. De sobte, els taulells del pis començaren a moure's, s'elevaven desplaçant-se del seu lloc. No importava amb quina substància els havien posat. Ells seguien movent-se i els meus ulls perplexos semblaven bojos mirant com tots els taulells es movien. Un gran xiulit, constant, no deixava de sonar, era com una veu aguda. Fins que va parar. La finestra del bany es van obrir de bat a bat, jo estava expectant per qui anava a eixir d'allà fora.

  Estava espantat i em va ficar al racó de l'habitació assegut amb els genolls quasi tocant-me la cara i mirant com unes mans fines, de pell morena, algú havia col·locat en el marc de la finestra. Per un instant vaig alçar el cap, però quan uns cabells negres van tapar quasi la poca llum del Sol, vaig posar la cara entre els genolls. No volia veure aquella criatura. Però no era cap criatura maligna quan li vaig veure el rostre, ulls blaus en aquella pell morena. «Em dic Prudence i estic buscant a l'home amb el cor obert», em va dir quan es va seure en el mar de la finestra, observant-me i esperant a que li contestara. Però les paraules eixien mudes.

El lector invisible

  I en aquella habitació quasi obscura algú subjecte un llibre. No puc saber qui és. Ni pel seu perfil. No el reconec, és algú que s'ha instal·lat en el meu llit sense previ avís. Està en les cames estirades, sosté un llibre amb força per a que les pàgines no es passen soles. El mire quasi amb menyspreu, encara que no sé si se n'adona, està tan concentrat amb el que llit que tampoc ha notat la meva presència.

  El llibre flota en l'aire com si aquella habitació estiguera en l'espai. Em pose nerviós i em pregunte si quan obriga la porta de l'habitació hi haurà matèria obscura. Cosos que estan lluny i no puc tocar amb la mà perquè estan a anys llum, igual que el meu pròxim amor. Pensava que quan obrira anava a caure'm en l'abism i que la gravetat em portara a un lloc per explorar. «Però un segon. Si obric la porta i és veritat que estic en una nau que viatja a enlloc, moriré perquè a l'espai no és pot respirar.. Millor ho deixe córrer». Deixe de calfar-me el cap i les suposicions negatives i em prepare per al pitjor: per a obrir la porta.

  «Espera. No ho faces», em diu una veu de la qual no puc veure com vocalitza. Ha estat eixe lector invisible que per l'ombra que deixa reflectida en la paret. «Si obris eixa porta els dies passaran lents. L'amor no existeix. No podràs somriure. Tu decideixes». Vaig apartar lentament la mà sobre el pany de la porta. El lector invisible continuava llegir. Vaig seure a la vora del llit. No sé si m'estava mirant perquè no tenia ulls. No els podia veure. «La vida m'ha deixat així, invisible. Tinc por de que em descobreixen agafant els trossos del meu cor trencat», digué en veu baixa. De sobte el llibre es tancà i caigué damunt rebotant sobre el matalàs. El vaig agafar i quan vaig veure algunes pàgines tacades de llàgrimes ho vaig entendre tot.

Al vent

  La nit arriba a la gran ciutat com si algú haguera dipositat un vel negre sobre el cel. L'il·luminen unes llums de color mel. Unes llums que fan descobrir com una dona vella espera en la parada de l'autobús impacient fins a que arribe. Fan descobrir una bicicleta que circula per la vorera a la mateixa altura que nosaltres ho fem amb el cotxe. Fan descobrir una parella que es besa davall d'un arbre que li van caient les fulles sense que els dos enamorats s'assabenten que mentre naix un amor, moren les fulles.

  Ens aturem en un semàfor. Ningú vianant passa a aquelles hores de la matinada. La gent descansa en els seus llits mentre les meves cames noten el cansament d'haver ballat més de tres hores sense parar. Em queixe massa i trac el cap per la finestra per s'estire la pell i els pels al vent mentre el cotxe passa per baix d'un pont a tota velocitat. Mire pel retrovisor dret del cotxe, solament veig el meu braç, el colze que descansa per on puja i baixa la finestra. Pel retrovisor veig el final del pont. Pel retrovisor veig els records dolents, aquells records que si mereixen ser oblidats. Al vent els records que ferixen sentiments. Al vent l'amor que ja no hi està.

Cada nit (Com plorar-li a la nit)

  Cada nit quan mire per aquella finestra no sé si mirar al cel que va enfosquint-se, a la línia llunyana de muntanyes o a les cases que no em deixen veure millor el paisatge. Obric una porta de ferro que fa un soroll a rovellat i espanta a Wio que em mira una mica espantat. Encara que crec que espera a que li llance un sardina i se l'engolisca en l'aire. Està malcriat. Feia temps que no veia el meu gat. Dic meu perquè sempre apareixia en la meva terrassa rodejant l'antena i passejava per les parets blanques pintades amb cal. Unes mans arrugades ho van fer.

   Avui no sé quin seria el tema de conversació entre aquell animal, de caminar elegant i sigil·lós, i jo mateix. «Després d'algunes setmanes sense escoltar-lo miolar, hauria vist per fi el mar?», em preguntava mentre li passava la mà per aquells pels tan fins com la seda. Després m'espolsava les mans i els pels queien sobre aquells pis fet rajola taronja que amb els últims rajos del dia semblaven lingots d'or taronja.

   Totes les nits vull eixir d'aquell lloc. Tots els dies vull eixir del meu llit. Totes les nits m'agradaria passar pel teu carrer i esperar a que apartares la cortina del teu menjador i em veieres esperant-te allà baix, al carrer. Encara que totes les nits m'haguera agradat estar amb tu. Però ara, recolzat en el pal on estenc la roba mullada, perd el temps pensant en que demà serà una altra dia. Un altra nit.

Vespre

  Començava un vespre de diumenge on la calor ja no calfava la terra llaurada, ni la carretera asfaltada ni tampoc badava les pedres quan les rodes de la bicicleta passaven per damunt d'elles. S'obrin les portes del metro i els pocs ulls que hi ha no sé si observen la meva bicicleta o a mi. Em faig a un racó i agafe un llibre que ja tinc avançat. Ara si que sé que la gent m'observa. «Serà la meva forma de llegir, serà que em pose a llegir sóc seriós i a la vegada interessant? Pot ser», em conteste a mi mateix mentre el tren sembla estar en un muntanya russa, movent-se per a tots els costats sense parar. Els balancejos dels metro fa que aquest convertisca als passatgers en marionetes que sols mouen de cintura cap a dalt.

  Descanse la vista de veure tantes paraules juntes mirant per la finestra on les coses sembla que no es mouen. El metro passa tan de presa que cada una de les finestres que hi ha sembla un quadre pintat. El sol que brilla, els arbres que estan nuets de fulles, persones que caminen però que sembla que no ho fan i cotxes que de tots els colors. Son paisatges estàtics.

  És hora de respirar aire pur per un riu on l'aigua ja no passa. Ara l'aigua és gent que passeja, corre, juga, s'enamora, es besa, s'abraça, es toca, es mira als ulls, es parla a cau d'orella, es riu i que pedaleja. Aquell riu, encara que no tinga aigua, no està mort, està més viu que mai. Primer donava vida les plantes i a peixos, ara dona vida a les persones. Els dona vitalitat, els motiva per a començar el dia i per acabar-lo. Però sobretot li dona vida a una ciutat vella i bella. Una ciutat que m'atrau.      

  S'acaba el trajecte d'anada.

  Comença el trajecte de tornada solitari. S'acaba un vespre.

L'últim concert de paraules d'amor

   Les portes estan oberta en aquella sala on les paraules reboten i juguen a esquivar-se per a no mesclar-se i canviar de significat. Un escenari i una pantalla blanca esperen a que s'apaguen les llums per començar una pel·lícula on l'amor també hi està present. En la sala hi ha dues persones que parlen entre elles per a que no escolten les paraules privades. Sembla que en aquella sala estarem les butaques buides, dos persones més i el silenci quan la pel·lícula comence.

    Ara, després d'haver engolit quasi mitja botella d'aigua, m'han entrat ganes de pujar a l'escenari i ser jo el protagonista d'aquella funció. De que les butaques buides i aquelles dos persones escolten el meu últim concert de paraules d'amor. Però em tem que no m'atreviré a pujar i demanar que apaguen totes i m'enfoquen en focus potent el meu rostre blanc i trist. Tot i això no em lleve del cap aquella imatge. Jo pujat en un escenari, el front suat, els tremolors de cames i braços de parlar cara al públic. Comence a relatar eixe pensament.

   «Estic nerviós i no sé com començar aquesta funció. L'única cosa que sé és que son les meves últimes paraules d'amor. Són les meves últimes paraules d'amor a ella. S'ha encès el focus de llum que m'enlluerna els ulls i no puc veure quan de públic hi ha. Sé que ella no està. Comence a relatar.

Les roses s'han fet negres perquè els teus ulls ja no em miren amb estima, amb record. Els teus ulls ja no em miraran. Ja no et puc comparar amb el somriure de la lluna perquè ja no me'l mostraràs. No existirà més calor corporal entre nosaltres perquè les nostres pells son com pols oposats. Els teus llavis ja no són irresistibles per a mi, estan tacats de desig incontrolat. No sé si tens amor o si l'amor és per a tu un joc de daus. Crec en l'amor per a ser feliç no per a ser un desgraciat, i jo sol em llevaré les pedres del camí que em vas llançar fa temps. Amb l'esperança no tot està perdut».

    La pel·lícula ha començat. Encara estava imaginat-me que estava dalt de l'escenari relatant aquelles paraules d'amor, les últimes d'un concert que ha arribat a la seva fi. Tanque els ulls i una música suau de violins sona per tota la sala. Música trista en pensar que si estigueres ací t'abraçaria per última vegada. Una llàgrima taca la butaca de color roig, sembla una llàgrima de sang, d'un enamorat ferit.

El temps passa mentre camine

  Em mire els peus i el temps passa. «Quants passos i quants salts hauré donat en les meves sabates?». Massa difícil de contestar. M'acomode i creue les cames. Em pesen de tan de caminar i de tan de pujar escales i baixar-les. Estic esperant que obriguen. Estic pensant que el fa temps que pense en ella, que ja no vindrà mentre l'espere. Estic pensant que el temps a passat i ja no pensa en mi. Les coses han canviat. Estic pensant que la seva mirada ja no em captivarà com quan ho va fer el primer dia. Estic pensant que les seves mans fines ja no m'agafaran les meves. Estic pensant que els seus llavis ja no xocaran contra els meus creant una explosió d'una Super Nova d'amor. Estic pensant que ja no oloraré el seu perfum. Estic pensant en els seus abraços a la tardor. Estic pensant que no tornaré a tocar la seva pell nueta. Estic pensant que la vaig perdre. Estic pensant en que l'amor m'ha traït. Estic pensant que sóc un fracassat Romeu que ja no veurà més a la seva estimada Julieta. Estic pensant que no pense res.

   Mire per la finestra els arbres es mouen sense parar. El vent sembla atrapar el temps però aquest no pot fer contra la força de la naturalesa. Per última vegada estic pensant que el temps passa i les coses canvien. Per això es va crear el temps, per a canviar.