Una bella instantània

  Quan pressionava aquell botó que feia congelar un moment en concret, la pell reaccionava i s'eriçonava. Era el plaer d'haver escollit el moment exacte en que ella posava de forma natural, mirant al paisatge i pensant en les seves coses. Pensant en mi. La veia de perfil mentre els seus cabells s'exposaven al vent com les veles d'un vaixells en direcció a l'est. Els seus cabells eren finíssims fils d'or que quan el gran astre feia impactar els seus rajos, aquells fins cabells es feien transparents.

  Ella seguia d'esquenes a mi, esperant a que li donara un bes en el coll. Un bes en aquella pell suau que semblava un marbre perfectament tallat per un escultor de l'antiguitat. Passava el meu rostre per aquella esquena, per aquells cabells que m'atrapaven com una xarxa intentant agafant un gran trofeu, i el que acabava pescant eren uns dolços besos que es convertien en petites carícies. La vaig rodejar amb els meus braços com un fil d'aram sense punxes. Ens miràvem i rèiem silenciosament esperant a que el Sol ens diguera bona nit.

  Ara, sols em queda aquella vella instantània i cada vegada que la veig recorde els llocs que vam visitar i vaig comprenent que mai tornaràs al lloc que ens abraçàrem per última vegada.