La Primera Eternitat

  Després de que una llum potent havia enlluernat els meus llums, vaig aparèixer assegut contra una pared de taulells grocs i rojos. Estava confús i no sabia si alçar-me o quedar-me assegut mirant els passos de la gent que caminaven baixant unes escales que donaven a una andana. Abans d'alçar-me vaig veure un cartell amb lletres de neó. La Primera Eternitat, posava en aquell cartell. Em preguntava si començava un viatge al passat o al futur.

  Mentre jo baixava lentament aquelles escales agafant-me de la pared com si tinguera alguna infermetat crònica de la qual no podria sobreviure massa temps. Dos focus de llum es va anar apropant a poc a poc fins que es van aturar. A dintre d'aquell subterrani hi havia gent amb ordinadors i mòbils, ningú portava un llibre. Ningú passava les fulles que trencaven el silenci. Em vaig apropar a un senyor que portava unes ulleres negres, anava ben vestit. «Perdone senyor, cap on es dirigeix aquest tren?», li vaig preguntar quan vaig començar a suar i el metro agafà una velocitat vertiginosa que em va fer caure.

  Aquell senyor em va donar la mà per alçar-me i em va dir que aquell tren es dirigia a la Primera Eternitat. «Fins on havia arribat jo, estava en un altre món», em vaig preguntar si Prudence era d'aquell món.