L'home amb el cor obert

  Prudence em continuava mirant asseguda en el marc de la finestra del bany. Jo ni m'immutava. Semblava una estàtua de sal que anava secant-se a poc a poc. D'un vot es va posar de peu, va estirar la mà i em va ajudar a alçar-me. Portava un vestit gris, platejat, ajustat i les pestanyes pintades del mateix color que el seu brillant vestit. Encara recordava la seva pregunta. Estava buscant l'home del cor obert.

  Vaig obrir la porta de la meva habitació i li vaig dir que m'acompanyara al terrat. Mentre pujàvem en les parets blanques es reflectia els últims rajos del Sol. Quan Prudence es va interposar entre aquells rajos el seu vestit va deixar veure un triangle amb els colors de l'Arc de Sant Martí. Mentre pujava els últims escalons em preguntava per què buscava a un home amb el cor obert. La pròxima porta donava a la terrassa on jo solia conversar amb les interferències que gent d'altres mons m'enviaven. Li vaig dir a Prudence que s'asseguera en un escaló que donava a unes vistes que ella mai abans havia contemplat. Es va quedar mirant a l'infinit uns segons i de la seva front va eixir un flaix de llum, i d'aquell triangle multicolor va aparèixer una instantània d'aquell paisatge. Me la va donar i no donava crèdit al que tenia en les meves mans. «Algun dia t'ensenyaré a fer moltes d'aquestes», em mirà i va somriure.

  Els dos contemplaven aquell magnífic cel blau quan em va dir si coneixia a l'home que ella estava buscant. Vaig assentir negativament amb el cap. «Per què has aparegut d'aquella manera en la meva habitació?», li vaig preguntar quan es va posar de peu i em va manar que em posara de peu sense moure'm. La vaig obeir. Em va mirar el pit i jo la vaig seguir amb la mirada tots els seus moviments.

  Va ser un obrir i tancar d'ulls. Era la primera vegada que algú em llevava la camisa d'aquella forma tan inesperada. «Per fi t'he trobat, ets l'home amb el cor obert». El meu cor tenia una porta oberta, podia veure com la sang fluïa per les meves venes. El meu cor batia com un timbal. «Fins que no trobes el teu amor les portes del teu cor romandran obertes. Quan es tanquen, el teu destí serà la Muntanya de la Melancolia».

  I Prudence va desaparèixer amb l'últim raig de Sol.