Prudence (La finestra del bany)

  Aquell diumenge es va fer més etern que contar que les estrelles del firmament. Un diumenge on el Sol volia ser el protagonista d'una funció immemorable. Però el núvols prims, fils de seda als nostres ulls no deixaven passar cap raig. Novembre, per fi, es feia notar. Vesprada gèlida en aquella habitació on feia uns dies havia aparegut un home invisible que va desaparèixer sobtadament mentre llegia.

  Vaig seure a la vora del llit. Aquell dia també era trist perquè nombrosos records no em deixaven les neurones tranquil·les i pensar en altres coses de major importància. De sobte, els taulells del pis començaren a moure's, s'elevaven desplaçant-se del seu lloc. No importava amb quina substància els havien posat. Ells seguien movent-se i els meus ulls perplexos semblaven bojos mirant com tots els taulells es movien. Un gran xiulit, constant, no deixava de sonar, era com una veu aguda. Fins que va parar. La finestra del bany es van obrir de bat a bat, jo estava expectant per qui anava a eixir d'allà fora.

  Estava espantat i em va ficar al racó de l'habitació assegut amb els genolls quasi tocant-me la cara i mirant com unes mans fines, de pell morena, algú havia col·locat en el marc de la finestra. Per un instant vaig alçar el cap, però quan uns cabells negres van tapar quasi la poca llum del Sol, vaig posar la cara entre els genolls. No volia veure aquella criatura. Però no era cap criatura maligna quan li vaig veure el rostre, ulls blaus en aquella pell morena. «Em dic Prudence i estic buscant a l'home amb el cor obert», em va dir quan es va seure en el mar de la finestra, observant-me i esperant a que li contestara. Però les paraules eixien mudes.