El lector invisible

  I en aquella habitació quasi obscura algú subjecte un llibre. No puc saber qui és. Ni pel seu perfil. No el reconec, és algú que s'ha instal·lat en el meu llit sense previ avís. Està en les cames estirades, sosté un llibre amb força per a que les pàgines no es passen soles. El mire quasi amb menyspreu, encara que no sé si se n'adona, està tan concentrat amb el que llit que tampoc ha notat la meva presència.

  El llibre flota en l'aire com si aquella habitació estiguera en l'espai. Em pose nerviós i em pregunte si quan obriga la porta de l'habitació hi haurà matèria obscura. Cosos que estan lluny i no puc tocar amb la mà perquè estan a anys llum, igual que el meu pròxim amor. Pensava que quan obrira anava a caure'm en l'abism i que la gravetat em portara a un lloc per explorar. «Però un segon. Si obric la porta i és veritat que estic en una nau que viatja a enlloc, moriré perquè a l'espai no és pot respirar.. Millor ho deixe córrer». Deixe de calfar-me el cap i les suposicions negatives i em prepare per al pitjor: per a obrir la porta.

  «Espera. No ho faces», em diu una veu de la qual no puc veure com vocalitza. Ha estat eixe lector invisible que per l'ombra que deixa reflectida en la paret. «Si obris eixa porta els dies passaran lents. L'amor no existeix. No podràs somriure. Tu decideixes». Vaig apartar lentament la mà sobre el pany de la porta. El lector invisible continuava llegir. Vaig seure a la vora del llit. No sé si m'estava mirant perquè no tenia ulls. No els podia veure. «La vida m'ha deixat així, invisible. Tinc por de que em descobreixen agafant els trossos del meu cor trencat», digué en veu baixa. De sobte el llibre es tancà i caigué damunt rebotant sobre el matalàs. El vaig agafar i quan vaig veure algunes pàgines tacades de llàgrimes ho vaig entendre tot.