La
nit arriba a la gran ciutat com si algú haguera dipositat un vel
negre sobre el cel. L'il·luminen unes llums de color mel. Unes llums
que fan descobrir com una dona vella espera en la parada de l'autobús
impacient fins a que arribe. Fan descobrir una bicicleta que circula
per la vorera a la mateixa altura que nosaltres ho fem amb el cotxe.
Fan descobrir una parella que es besa davall d'un arbre que li van
caient les fulles sense que els dos enamorats s'assabenten que mentre
naix un amor, moren les fulles.
Ens
aturem en un semàfor. Ningú vianant passa a aquelles hores de la
matinada. La
gent descansa en els seus llits mentre les meves cames noten el
cansament d'haver ballat més de tres hores sense parar. Em queixe
massa i trac el cap per la finestra per s'estire la pell i els pels
al vent mentre el cotxe passa per baix d'un pont a tota velocitat.
Mire pel retrovisor dret del cotxe, solament veig el meu braç, el
colze que descansa per on puja i baixa la finestra. Pel retrovisor
veig el final del pont. Pel retrovisor veig els records dolents,
aquells records que si mereixen ser oblidats. Al vent els records que
ferixen sentiments. Al vent l'amor que ja no hi està.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada