Un ball de gossos

 Ningú els havia invitat. De fet, no tenien entrada. Però ells es van esmunyir en la festa, això sí sense passar desapercebuts. Tothom els va mirar de dalt baix. Alguns els miraren amb recel altres amb menyspreu perquè la seua olor no era l'apropiada per a una festa d'aquella categoria. Tampoc havien vingut amb els seus millors vestits. La parella de gossos lluïa el blanc i el marró respectivament.

 La música de fons era tranquil·la i les ones del mar que xocaven contra el moll feia d'acompanyament. La Dama i el Vagabund es miraren i es reptaren dolçament. Semblava que les seues delicades potes anaven a trencar-se però tots els moviments eren elegants i gens desmanyotats. Deixaren a tots els espectadors bocabadats.

 L'harmonia de la música va acabar amb un aplaudiment i els gossos es separaren, cadascú per una part del moll, com si no es conegueren, com si ballar no els reportara la llibertat necessària.

Història d'una radio

Era una egoista. Ho volia tot per a ella i un dia se'n va anar amb la radio a una altra part. No sé a quin lloc, però lluny. En aquella radio dels anys setanta totes les vesprades sonava el rock and roll que a ella li agradava. Millor dit, que ens agradava. Seia en una de les quatre cadires de la taula que presidia la cuina i abans d'encendre l'aparell pregava irònicament perquè aquell continuara funcionant.

Quan la música començava a sonar seguia el ritme amb la punta de la sabata i després ho feia amb el cap. Els cabells es movien d'ací cap allà sense un ordre establert, la psicodèlia l'envaïa. Ni Lucy en el cel amb diamants ho haguera fet millor. Era conscient de que l'observava des del sofà i de vegades tancava la porta perquè jo no poguera espiar el vaivé dels seus braços i malucs.

Quan se'n va anar no va deixar nota alguna. Ni tan sols em vaig molestar en anar a buscar-la, segurament ja portaria centenar de kilòmetres recorreguts. El cas és que es va emportar la música a un altre lloc. Em vaig haver d'acostumar a oblidar els Beatles, el seu grup favorit, perquè era el que més em recordava a ella.

El soroll del ferro

Em contaren una vegada que entre el filferro hi havia besos que no feien gust a res. Em contaren que el filferro separava dos horitzons i jo volia saber quin era l'altre. Em van dir que era estrany veure algú caminar aquell lloc.

Quan hi vaig arribar, els meus ulls confirmaren les paraules dels que m'havien parlat del filferro com si fóra l'ombra del dimoni. Vaig comprovar que era infinit, però un infinit metàl·lic. El vaig tocar, estava fred. Tan de bo poguera tallar-lo amb els meus dits, inclús amb els meues dents. Aleshores el vent va moure el filferro i el soroll emès era com la d'una pena estrangulada. La tanca metàl·lica em flagel·lava el pit i els mugrons, i ràpidament em va soltar. Necessitava alliberar-me de les tisores que em pujaven la carn.

Era un soroll incomprensible, intolerable, pur i dur. Tan de soroll i al final un horitzó sense sol.

Dies del 49

I va ser on sempre, entre els llençols humits. Va aparèixer somrient, i els seus llavis tendres darrere de la tela blanca, es convertiren en una perfecta ombra xinesa. Els dos s'abraçàrem i ella va començar a taral·larejar una melodia dolça i juganera i ens vam moure per instint. El suau vent que bufava ens acompanyava en aquell ball de color blanc.

Els dies d'estiu de 1949 sempre es feien més llargs del compte, per això, la terrassa era el racó idoni per contar-se els nostres secrets a cau d'orella. No sé per què ho fèiem d'aquella manera si allí no ens podia escoltar ningú. Ella insistia que era millor suavitzar el nostre to. Sempre repetia allò de que les paraules se les emportava el vent i altres ens podien escoltar. Seguidament jo afegia: «no importa, així la gent sabrà com ens estimem».

No volia tornar a casa encara. Em vaig apropar més a ella. Feia olor a mar. No parlàrem, es tractava d'un moment excepcional: els seus llavis en forma d'ona s'esmunyien contra els meus. No importaven les mirades dels gelosos ocells, no importaven els tocs de campana que avisaven de la missa de les vuit, no importara que el cel no estiguera ras, no importava que els dies d'estiu de 1949 fóren sempre iguals.

Un nou matí

  Dormia plàcidament. Ningú dels que estàvem mirant-lo es va atrevir a tancar-li la boca. Haguera estat una falta de respecte. Des de la meua posició no podia veure si tenia dents o si les havia perdut completament. La forma d'o de la seua boca era una perfecta circumferència. A pesar de que un nou matí havia començat amb alguns rajos de sol traspassant la finestra, aquell home no s'havia adonat de la claror i seguia dormint.
Anava massa ben vestit per anar a treballar. La seua jaqueta a ratlles i la bufanda de llana el delataven. Segurament venia d'alguna berbena nocturna, havia begut massa i el vi encara estava corria per les seues venes. Al meu davant hi havia una dona que no el deixava de mirar. No era gaire més jove que jo. Ella també anava ben vestida. Aniria a la ciutat, vaig pensar.

  -Perdone que la moleste, però coneix a eixe home?
  -Sí... -aquella afirmació donava a entendre que la meua pregunta era compromesa.
  -Qui és?
  -El capellà de la ciutat.
  -El capellà? Hauria d'estar a missa! -vaig exclamar sense despertar als que descansaven.
  -És que té fama de..., ja sap.
  -Hi ha que veure en quins embolics es posa la gent...
  El capellà es va moure de la seua posició. Seguia amb la boca oberta. Sort que no ens ha escoltat perquè allí mateix ens podria maleir.
  -I jo que pensava que aquest tipus de gent no cometia cap pecat...
  La dona va assentir amb el cap i va tornar a mirar el capellà.