La senyora Grün plorava mentre mirava des de la finestra del seu
dormitori com col·locaven l’última rajola en el mur que la separava del seu
fill, que vivia a l’altra banda del mur, a la part oest. Les llàgrimes quedaren
pintades en el cristall i les esborrà perquè el seu marit no s’assabentara que
havia tornat a plorar pel seu fill. Però ella no ho podia evitar.
Va apartar la cortina amb un gest de ràbia, en aquell moment va pensar
que havia de veure al seu fill com fóra, no tenia notícies d’ell des de feia
més dos setmanes i temia el pitjor. Temia no poder veure’l en anys, en molts
anys. Va baixar les escales del bloc de pisos sense fer soroll, de vegades els
veïns sospitaven i podien pensar mal. Ella sols volia veure el seu fill, la
política li importava més ben poc i si havia d’agafar un martell i tirar el mur
avall ho faria.
Va creuar el carrer lentament, mirant a un costat i altre, i quan es va
assegurar que no hi havia cap guàrdia a prop s’apropà al mur. El va tocar i va
notar com el cement encara estava humit. Va posar l’orella s’obre el mur de
rajoles i no va escoltar res, ella esperava la veu del seu fill, però el
silenci l’ensordia. Va veure un petit forat i es va ajupir per a veure que hi
havia darrere del mur. Res. No podia veure res. Aleshores dissimuladament es va
treure el martell i començà a picar. El martell sonava com una bala travessant
el metall. Un altre cop al mur, de molts
que encara li quedaven per colpejar.
