Enfosquit pels núvols

 En veure el far sabia que estava en el lloc indicat, que allò no havia canviat gaire des de l'última vegada que va veure sortir el sol per primera vegada. Una platja tranquil·la, el soroll de les ones xocant contra les roques de Cala Escarpada, la brisa del mar jugant amb les gavines i el far blanc que contrastava amb el verd fosc que lluïa l'herba que cobria la planura.

 Tot semblava igual menys quan vaig veure una silueta caminar amb pas nostàlgic, amb les sabates i el sostenidor en la mà. L'elegància dels seus passos em va fer aturar-me en sec, però ràpidament vaig reaccionar i vaig pensar que no em podia descobrir de ninguna de les maneres. Vaig retrocedir unes metres i em vaig ajupir per veure els seus moviments. Cabells llargs, obscurs i pell blanca. Una bellesa esculpida en marbre. Passejava com buscant algun record perdut. S'aturava, baixava la vista per veure com els peus se li afonaven en l'arena humida.

 Va repetir aquell gest dues vegades més. L'última va deixar caure sobtadament les sabates i el sostenidor com si aquells objectes estigueren fetes de plom. I es clavaren en l'arena com banderes de batalles derrotades. Es va recollir els cabells cap enrere i va deixar veure notòriament la seua llarga melena. Va tocar l'aigua amb la punta del peu i començà a caminar fins que es va perdre en l'obscuritat d'aquella mar en calma. El cel estava enfosquint per la presència dels núvols.

Astromàntica

   Es va tombar en aquell escaló que feia la barana. Estava pintada de calç, però no l'importava si s'embrutava aquell vestit que portava. Aquell diumenge no importava res. El soroll de la música de la nit anterior li ressonava alegrement en l'interior dels oïts i això li va fer tancar els ulls i somriure quan va recordar que la nit anterior havia cantat la cançó del seu grup preferit.

  Recordava com en l'obscuritat aquelles llums de colors carnavalescos l'il·luminaven el rostre mentre movia els seus cabells seguint el ritme de la música. Una veu per darrere li parlava a l'orella, li deia paraules les quals van fer una reacció en la seua pell, s'eriçonà i va sentir un calfred agradable, no era molest, era d'un plaer inesborrable. Morfeu estava allí per dir-li que el diumenge es trobarien en les mateixes escales on s'havien conegut. Quan ella es va girar, solament veure la gent ballar, Morfeu havia desaparegut.

  Les sabates li van caure dels peus, aquell soroll la va despertar d'aquell pensament profund. Es va quedar amb els ulls tancats i va respirar profundament pensant en les paraules suaus que Morfeu li havia dit, volia tornar-les a escoltar. Però ell estava allí. S'apropà i cau d'orella li va dir:

-M'acompanyes a veure com el sol s'amaga darrere de les teulades en aquest diumenge astromàntic?

Un sopar solitari

 Aquell mateix dia la senyora del cinquè, una senyora vella, geperuda, i de pell arrugada, va baixar a sopar al restaurant on jo solia fer-ho sempre que acabava de treballar que per no pujar casa i preparar un menjar mal cuinat, preferia degustar les creïlles, l'ou i la carn fregida que el xef només cuinava amb molta cura per a mi. «Molt d'oli, poca sal i tot ben rostit, ja sap senyor Manolo». Sempre he tingut la sensació que el senyor xef estava fart de que sempre li diguera el mateix, algun dia arribarà el moment en el qual em diga: «molt d'oli, poca sal i tot ben rostit, no és cert senyor Joan?». Eixe dia em sorprendré tant que no sabré què contestar.

 La senyora del cinquè trossejava amb una parsimònia de dol el menjar que tenia en el plat. Des de la meua posició no aconseguia veure què era el que estava menjat, però havia de ser alguna cosa fregida també. També era sorprenent que estiguera menjant sola, apartada, en un racó. No semblava que esperara a ningú. I el seu marit? Sempre anaven junts, no entenia res, em vaig preguntar quan vaig engolir un tros de carn. Quan aquest va arribar a la meitat de la gola va ser quan el meu cervell començà a dir-me que eixe barret negre, aquell vestit negre, la bossa de mà, negra també, sobre les cames i aquella cara trista, desencaixada, no era habitual en la senyora del cinquè. Finalment, vaig poder engolir el tros de carn amb dificultats en pensar que en un sopar tant solitari com aquell les llàgrimes que li queien dels seus ulls en el fons del got serien la tristesa que s'hauria de beure.