Es
va tombar en aquell escaló que feia la barana. Estava pintada de
calç, però no l'importava si s'embrutava aquell vestit que portava.
Aquell diumenge no importava res. El soroll de la música de la nit
anterior li ressonava alegrement en l'interior dels oïts i això li
va fer tancar els ulls i somriure quan va recordar que la nit
anterior havia cantat la cançó del seu grup preferit.
Recordava
com en l'obscuritat aquelles llums de colors carnavalescos
l'il·luminaven el rostre mentre movia els seus cabells seguint el
ritme de la música. Una veu per darrere li parlava a l'orella, li
deia paraules les quals van fer una reacció en la seua pell,
s'eriçonà i va sentir un calfred agradable, no era molest, era d'un
plaer inesborrable. Morfeu estava allí per dir-li que el diumenge es
trobarien en les mateixes escales on s'havien conegut. Quan ella es
va girar, solament veure la gent ballar, Morfeu havia desaparegut.
Les
sabates li van caure dels peus, aquell soroll la va despertar
d'aquell pensament profund. Es va quedar amb els ulls tancats i va
respirar profundament pensant en les paraules suaus que Morfeu li
havia dit, volia tornar-les a escoltar. Però ell estava allí.
S'apropà i cau d'orella li va dir:
-M'acompanyes
a veure com el sol s'amaga darrere de les teulades en aquest diumenge
astromàntic?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada