Un sopar solitari

 Aquell mateix dia la senyora del cinquè, una senyora vella, geperuda, i de pell arrugada, va baixar a sopar al restaurant on jo solia fer-ho sempre que acabava de treballar que per no pujar casa i preparar un menjar mal cuinat, preferia degustar les creïlles, l'ou i la carn fregida que el xef només cuinava amb molta cura per a mi. «Molt d'oli, poca sal i tot ben rostit, ja sap senyor Manolo». Sempre he tingut la sensació que el senyor xef estava fart de que sempre li diguera el mateix, algun dia arribarà el moment en el qual em diga: «molt d'oli, poca sal i tot ben rostit, no és cert senyor Joan?». Eixe dia em sorprendré tant que no sabré què contestar.

 La senyora del cinquè trossejava amb una parsimònia de dol el menjar que tenia en el plat. Des de la meua posició no aconseguia veure què era el que estava menjat, però havia de ser alguna cosa fregida també. També era sorprenent que estiguera menjant sola, apartada, en un racó. No semblava que esperara a ningú. I el seu marit? Sempre anaven junts, no entenia res, em vaig preguntar quan vaig engolir un tros de carn. Quan aquest va arribar a la meitat de la gola va ser quan el meu cervell començà a dir-me que eixe barret negre, aquell vestit negre, la bossa de mà, negra també, sobre les cames i aquella cara trista, desencaixada, no era habitual en la senyora del cinquè. Finalment, vaig poder engolir el tros de carn amb dificultats en pensar que en un sopar tant solitari com aquell les llàgrimes que li queien dels seus ulls en el fons del got serien la tristesa que s'hauria de beure.