Enfosquit pels núvols

 En veure el far sabia que estava en el lloc indicat, que allò no havia canviat gaire des de l'última vegada que va veure sortir el sol per primera vegada. Una platja tranquil·la, el soroll de les ones xocant contra les roques de Cala Escarpada, la brisa del mar jugant amb les gavines i el far blanc que contrastava amb el verd fosc que lluïa l'herba que cobria la planura.

 Tot semblava igual menys quan vaig veure una silueta caminar amb pas nostàlgic, amb les sabates i el sostenidor en la mà. L'elegància dels seus passos em va fer aturar-me en sec, però ràpidament vaig reaccionar i vaig pensar que no em podia descobrir de ninguna de les maneres. Vaig retrocedir unes metres i em vaig ajupir per veure els seus moviments. Cabells llargs, obscurs i pell blanca. Una bellesa esculpida en marbre. Passejava com buscant algun record perdut. S'aturava, baixava la vista per veure com els peus se li afonaven en l'arena humida.

 Va repetir aquell gest dues vegades més. L'última va deixar caure sobtadament les sabates i el sostenidor com si aquells objectes estigueren fetes de plom. I es clavaren en l'arena com banderes de batalles derrotades. Es va recollir els cabells cap enrere i va deixar veure notòriament la seua llarga melena. Va tocar l'aigua amb la punta del peu i començà a caminar fins que es va perdre en l'obscuritat d'aquella mar en calma. El cel estava enfosquint per la presència dels núvols.