NIT D'ACER

  La fàbrica s'encén. Esdevé un roig càlid, com si el mateix dimoni estiguera forjant el seu propi trident. La fàbrica, en definitiva, és l'Hades. És cap on caminen, davall una nit fosca, les figures moribundes dels treballadors, sotmesos a la ferocitat de la força del capital.

  Tot té un cap, un propietari: un senyor amb barret de copa, bigot perfilat i vestit impol·lut. Però ell no és qui dirigeix, ell trafica amb la suor dels obrers, amb l'acer, colpejat com campanes de mort. Ell mai ha agafat el pesat martell i l'ha elevat al cel i la precipitat contra l'acer. Les seues, però, fan olor a bitllets.

 La nit no dóna treva per als treballadors de l'acer. No poden descansar perquè el foc els flagel·la el cos. I la boca del dimoni, amb la boca oberta, amenaça en devorar-los.

El replanell

El senyor Leonard es disposava a eixir al carrer en un d'aquell hiverns polars que sempre arribaven a la ciutat cap al mes de novembre. Tanmateix, es va trobar amb la seua veïna, la senyora Marlene, de setanta dos anys.

 ‒Escolte! ‒exclamà la senyora Marlene.

 ‒Em diu a mi?

 ‒Sí, veu algú més en el replanell?

 ‒No.

 ‒Doncs preste atenció al que li vaig a dir.

El senyor Leonard es col·locà el barret correctament abans d'escoltar les paraules de la seua veïna.

‒Que siga l'última vegada que em desperta a les quatre del matí, entesos? ‒va dir amb un to amenaçant.

‒Però vostè qui és per dir el que he de fer?

‒No li ho tornaré a dir. Tots els dies a la mateixa hora no sé per què, vostè es dedica a fer sorolls estranys. Algun dia cridaré a la policia i el denunciaré per entorpir el descans del veïnat. Pocavergonya!

‒Jo no faig cap soroll! Són els gats senyora, són els gats!

‒Ací no hi ha gats! Fa temps que no n'hi ha!

La discussió anava pujant de to cada vegada que la senyora Marlene s'apropava al senyor Leonard, qui anava retrocedint, a poc a poc, fins arribar als escalons. Quasi cau.

‒Està obsessionada amb els sorolls, i jo no he escoltat mai res.

‒Obsessionada? Això serà vostè!

‒Oblide-ho, senyora! No tinc temps per a discussions.

El pare de la nit (II)

-Ara compres flors?
-Sí, ara compre flors.
-I per a qui són? -li vaig preguntar.
-Això no és assumpte teu...
-Vinga Charles, si ens coneixem de tota la vida.
-De tota la vida, és des que ens barallàrem en el bar de Burn? Fa dos anys?
-Bé, jo... No.
-No et pense dir per a qui són les flors perquè després ho sap mig barri...
-Què no sap el barri de tu, Charles?
-Quasi tot...
-Quasi tot? Jo diria que tot!
-Saben que eixes flors són per al gerro que tens en la porta de ta casa.
-Aleshores, per què m'ho preguntes si ho saps millor que jo?
Es va col·locar les ulleres de sol i agafà amb força el ram de flors.
-És estrany veure't passejar a plena llum del dia, eh?
-I quan vols que compre les flors? De nit?
-No, però dic que és estrany, perquè com tu eres un home de la nit...
-Tu saps què faig pel matí? T'ho has preguntat alguna vegada? -es va apropar a mi. El seu alè a alcohol m'empresonava.
-Doncs, escriure, beure i fer l'amor.
-No és diu així, imbècil!
-Ah! No? I com es diu?
-Follar! Veus com no eres amic meu de tota la vida.

L'univers de paper

  La paperera estava enmig del passeig. Ningú la mirava si no era per abocar en ella tot el rebuig, tot el que ú no necessitava al seu damunt.

  La paperera anava omplint-se a mesura que passava el matí fins que un home amb barret i ben abrigat es va col·locar davant d'ella, com si volguera evitar que tiraren més coses en l'interior. Abocà el cap i ho va fer pensant-se que allò era un autèntic abisme obscur i mortal. Els seus ulls es posaren com gran plats i per no perdre l'equilibri es posà les mans a l'esquena.

  -Quanta matèria malbaratada hi ha ací dins... Em pregunte quines persones han creat aquest univers de paperassa.

Sense pensar-ho massa, va introduir la mà i excarvà el suficient com per moure-ho tot. Hi ha via sobretot diaris que algú havia llegit i els havia abocat a eixe precipici obscur.

  -A qui pertany tot açò?

Deixà de mirar tot aquell univers i alçà el cap no sense tornar a abocar per última vegada el corpus de paper heterogeni.

Quan va tindre el paisatge davant dels seus ulls, s'adonà que tot allò ho havia creat el seu món.

  -Vosaltres? -es va preguntar-. Ells han creat açò? S'ha d'estar boig per crear un univers de paper. -va dir obrint els braços.

La taula

  La taula estava reservada per a la una del migdia.
  Vaig agafar la bossa de mà i la vaig pensar en el muscle. Dins d'ella tan sols estaven les claus de casa, un flascó de colònia i el pintallavis. Quan estava a punt d'eixir de casa va sonar el timbre. Era Cloti. Una amiga de tota la vida. Ens havíem criat al poble. Vam estudiar el bàsic com per saber llegir i escriure. Després, trobarem al mateix temps un treball estable en un bloc de pisos del centre de la ciutat. Aprofitarem els nostres ingressos per comprar-nos un pis. Jo vaig comprar el primer i ella el segon. Les dos teníem home i fills. Cap filla. Coses de la naturalesa humana.
  En obrir la porta, Cloti em va dir que l'estava esperant des de feia deu minuts. Em va tirar per cara que em maquillava massa quan anàvem a dinar al bar Calamar. Caminàrem juntes, agafades del braç, com si fórem dos ancianes, i això que es consideràvem joves.
  El propietari del bar ens coneixia des de feia molts anys. Sabia que el nostre menú preferit era un plat de calamars per començar, dos plats d'arròs mariner i dos botelles de vi. Ell ens va rebre amb un somriure que imitàrem.
  −Prenguen seient, immediatament portaré el plat de calamars i les dos botelles de vi −va dir el cambrer fregant-se les mans.
  La taula estava enmig de dos cotxes. Tenia un mantell de color pàl·lid i ja estaven preparats els coberts i les copes. El cambrer va vindre amb el que havia dit i ho va col·locar tot ordenadament. Va obrir una de les botelles de vi i els va posar el suficient com perquè pogueren degustar-lo.
  −Estan còmodes? −va preguntar el cambrer.
  −Sí, sí, no es preocupe. No cal que es moleste en buscar altra taula. En aquesta estem bé.
  Vaig mirar a Cloti i vaig comprovar que estava embotida entre el cotxe i la taula. Si en alguna cos no quadràvem gens en res era en la grandària.

L'escapista

 Aquell dia va pujar al terrat i va veure que encara hi havia roba estesa. El color blanc contrastava amb un sostenidor i unes bragues roges les quals s'havia posat ahir per la nit, una vetllada amb les seues amigues i que es allargar fins passades les cinc de la matinada. El vent jugava amb les teles que haguera convertit la jove en una silueta invisible si no arriba a ser perquè les cames hi eren ben visible.

  No la perseguia ningú. Ni estava amenaçada per cap persona, ni la policia havia donat l'ordre de capturar-la viva o morta, tan sols aprofitava tots els racons possibles per amagar-se, per escapar-se de les mirades que la sotjaven cada vegada que passejava el seu cos per aquella terrassa.
  Es va quedar immòbil tot creient que ja havia escapat cap a un altre indret del planeta, però no, no s'havia mogut ni un centímetre. El seu truc magistral no va funcionar, l'únic que la va consolar va ser el llençol que la cobria del fred tardorenc. Volia escapar d'ell com fóra.

Punt i final

 Va entrar de puntetes en l'interior d'aquella piscina encarada al mar. Mentre s'introduïa, l'aigua gelada anava deformant el seu cos. L'efecte visual també li va difuminar les cames i els malucs. Era com si algú haguera agafat una goma d'esborrar i tinguera la intenció de fer desaparèixer, de censurar, allò més sensual.

 Després de que la seua pell s'acostumara a la baixa temperatura de l'aigua, ella es va submergir fins a l'altura de la nuca. Va tancar els ulls i va notar com el cor li anava més lent, els nervis de les cames es paralitzaven i semblava que d'un moment a un altre es desmallaria sense que ningú es donara compte, perquè estava sola. Completament sola.

 Sí. Va pensar ella. Este és l'últim bany de l'estiu. Punt i final a unes vacances que s'han fet llargues: vesprades amb les amigues, passejades per la platja, menjars copiosos i, sobretot, pau i tranquil·litat. Flotava en meitat de la piscina. En obrir els ulls va confondre que levitava en el cel. Que s'elevava sense adonar-se'n i es convertiria en un ocell més que emigra.

 Sembla mentida que l'estiu s'acabe. Agost tan sols ha estat una anècdota en el calendari.