La mort d'una vida

  Tot sembla encaixar aquell dia. Aquell dia d'ànimes mortes que quan arribe la nit reviuran sense entendre com. Aquella estació solitària, on sol el silenci i les veus mortes dels camps de l'oblit feien acte de presència en un matí que es presentava no massa interessant. Era un matí fred i estava rodejat de la soledat dels arbres que deixaven caure les seves fulles, elles morien lentament i altres les tornarien a reemplaçar. La soledat era el que més em preocupava. Tots els dies pense quan se n'anirà.

  A l'altra part de les vies oxidades, per on passava un tren que solia perdre's entre la poca boira que s'acumulava en aquells camps de l'oblit, hi havia un arbre mort. Un arbre que havia tingut una vida plena de fulles, una vida on els ocells havien deixat generacions i generacions. Ara les seves branques semblaven dos mans juntes i obertes pregant a que alguna cosa caiguera del cel. A que la vida li tornara les fulles que ja no tornaren a créixer mai més. Travesse les vies i em plante davant d'aquell arbre que portava temps mort. Em pose ferm i mire el seu tronc de dalt a baix, sembla que siga un familiar meu. Allargue la meva mà i el toque. És un tronc aspre.

  Tanque els ulls i m'imagine aquell arbre amb les fulles verdes i els ocells cantant. Obric els ulls i pense en que solament queda el silenci després de la mort. Un «fins sempre» improvisat surt dels meus llavis i la tristesa va recorreguent el meu cos.

Entre edificis de tinta

   En aquell llibreria sembla que estic en una ciutat on els seus llibres son edificis de tinta, construïts pels escriptors, per milers d'escriptors. Son edificis que han tardat anys en construir-se per la delicadesa que mostraren els seus constructors al dissenyar-los. Em perd entre tanta tinta. L'olor a llibre nou...«Per què ningú s'ha atrevit a fer un perfum d'olor a llibre nou, i de llibre vell? Seria el meu perfum preferit i enamoraria a més d'una noia», pense absurdament mentre em quede mirant una noia que deixa un rastre del seu perfum tan deliciós. M'entren ganes d'obrir la boca i que la gent em mire com em menge aquell perfum.

   Seguisc amb la mirada com les seves mans agafaven delicadament un llibre, un llibre que abans havia tingut en les meves mans. Es diu “Te llevaré conmigo”. «On em portaràs?», li pregunte a aquella noia encara que no em puga contestar. Ella llig el petit resum que hi ha al darrere, torna a mirar la portada i es fixa en els dos xiquets, que corren agafats de la mà, per la platja fotografiada en blanc i negre. No l'he deixat d'observar i quan torna el llibre al seu lloc es fixa en mi. Dissimule. Canvie de prestatgeria i ens creuem. Incline el cap a la dreta per olorar el seu perfum que m'estava deixant hipnotitzat. Mentre em quede mirant aquells edificis rectilinis, plens de tinta, no m'he adonat que aquella noia ha desaparegut. Passe per totes les sales on els edificis de tinta no s'acabaven mai. Era com caminar per una gran ciutat amb gratacels infinits. No hi estava.

   Ara mire al no res. M'he quedat pensatiu mirant el no res. De segur que el seu perfum encara flota en l'aire. He pensat en tornar a pujar les escales mecàniques per a quedar-me una estona olorant el llibre que ha agafat. Qui sap si la torne a veure entre aquells edificis de tinta.

Wio

   Trobava a faltar els olors de la tardor allà dalt, en el terrat on solia veure a Wio, un gat de color grisenc que es passejava pel mur del tercer pis sense por a que algun moment anava a esvarar-se i caure com una pedra sobre el terra del carrer mullat. Si això haguera estat així la seva sang correria com ho feia l'aigua en aquell moment.

   Ja havia parat de ploure, Wio estava al meu costat escoltant les veus dels veïns. Alguns discutien, les dones es parlaven de finestra en finestra i xiuxiuejaven els seus secrets més íntims. «Què escoltes Wio?», li vaig dir. Ell sols volia refregar-se entre les meves cames i deixar-me els seus pels i l'olor de la seva pell en aquell vaquers blaus i arrugats. Ja era quasi de nit quan Wio decideix anar-se'n, però abans de fer-ho va fixar la seva envejable mirada en els meus tristos ulls que tenia aquell dia estressant. «Ho sé Wio ni tu podràs veure mai el mar, ni jo tornaré a veure a qui tu ja saps», li vaig dir mentre es va girar lentament i es va perdre pel mateix mur que havia vingut. Les nits eren per a Wio un passeig entre antenes que feien soroll el qual Wio no sabia interpretar. Les nits eren per a Wio un motiu més per a cridar-li t'estime en una d'aquelles terrasses solitàries plenes de roba mullada acabada d'estendre.

   Després d'un cel gris i plujós, el sol dibuixa una llum. I Wio ja no està. Demà tornarà.

Darrer diumenge d'octubre

    Als peus de la muntanya hi ha un camí ple de pedres i una terra groguenca on em trobe intentant pensar què o qui m'esperarà allà dalt. Trepitge eixa terra groguenca que tan sols és pols que s'eleva uns centímetres per damunt dels meus turmells i m'embruta les sabates. La pendent del camí comença a pujar, però no massa. De sobte m'ature i estic en un bosc ple de pins els qual desprenen un olor fresc que m'atrau. Això em fa volar per dalt de les copes dels arbres. Obric els braços i cride el seu nom. «Què he dit? El seu nom», em pregunte mentre algunes pedres cauen i fan que m'esvare.

    Comence a notar una mica de cansament en les meves cames. M'assec en unes ruïnes que han tingut un passat de silenci. Inquiet per saber més coses baixe d'un vot d'aquell bloc de formigó. Em faig lloc per troncs estrets i per herba punxosa. Sembla una selva. Al final d'aquesta hi ha un forat. Un amagatall. Tinc por està obscur i cap una persona. Em convertisc en una persona important, en un arqueòleg apunt de descobrir la tomba d'algun faraó oblidat. Però no és cap tomba. És un refugi d'on un moment a un altre van a aparèixer els fantasmes de la Guerra Civil.

   Se'm posen els pèls de punta i fuig correguent d'aquell lloc que em produeix por. Molta por. Desmesuradament les meves mans es converteixen en ganivets afilats tallant l'herba que s'interposa en el meu camí. Per fi. Ja estic salvat. Tinc la front suada i el poc vent que corre seca el suor. És darrer diumenge d'octubre i el camí ja és ben sabut. Arribe dalt del tot i admire el paisatge, un paisatge que vull abraçar com ho feia quan ella estava al meu costat i em somreia.

   «Darrer diumenge d'octubre i el camí ja és ben sabut», recite eixa cançó quan tinc la sensació de que el temps està passant de presa. Mai oblidaré els abraços de l'octubre.

Quan el Sol s'oculta

      En una estació mig abandonada esperant a que passe un tren que no se si s'aturarà. El vent fa córrer les fulles entre les pedres i entre les vies del tren. Un semàfor en verd em fa adonar-me que el tren deu estar aprop. S'apropa com una bala quasi desbocada. Com una bala apunt de matar al vent i a totes aquelles fulles seques que ara ja no hi son.

  Tot canvia quan el Sol s'oculta. Puge en aquell tren i en comptes mirar la finestra d'enfront, em recolze sobre la que tinc darrere observant com el Sol baixa, s'oculta entre unes muntanyes vells i llunyanes. Tot canvia quan el Sol s'oculta i comence a imaginar-me com és ara la seva història. «Serà la història que ella vol viure?. Potser és el que volia des de feia temps», pense mentre el tren es balanceja com si les vies del tren s'hagueren convertit en un improvisat mar d'arena del desert.

  «Tot canvia quan el Sol s'oculta», repetisc aquella frase com si d'una cançó es tractarà. Quan el Sol s'oculta tot canvia. Ella també canvia. De sobte no sé perquè pense en una realitat que és veritat. «Que me la imagine ballant, me la imagine cantant, me la imagine parlant, movent els peus al ritme d'alguna cançó que coneix. Veu a un xic i el delecta amb la seva mirada. Ella cau en la seva mirada. No deixa de mirar-la. Ella està paralitzada. Qui serà eixe qualsevol?, pense mentre imagine eixe trista situació. Té un pla massa atrevit. Espere que no estiga involucrada del tot».

  Ho sent amor, però t'he deixar enrere, el Sol ha caigut i tu també has caigut per un precipici amb els ulls enverinats d'un verí mortal que no et deixava veure més enllà, impedint-te també mirar al passat. Tot canvia quan el Sol s'oculta, igual que la meva forma de veure't. Tot canviarà quan el Sol s'oculte darrere de les muntanyes velles i deixe aquella estació solitària obscura, la qual jo anava recollir-te.

Núvols que es conertiren en muntanyes

  M'agrada observar i mirar per la finestra, per la finestra de qualsevol lloc. Allà on hi haja una finestra pose els meus ulls mirant al buit o mirant a l'horitzó. Aquell paisatge té molts colors. Tots es mesclen creant una amalgama de pigments que ni els pintors més reconeguts sabrien com mesclar-los. Això fan els núvols mesclar-se, unir-se i elevar-se fins tocar l'última capa que cobreix el planeta.

  Els motors d'aquella avió feien massa soroll com per escoltar el silenci. Eixe silenci que m'agradaria escoltar allà fora, al cel. Flotar i veure-ho tot d'una altra manera. En tot el trajecte no deixe de mirar el que en aquella petita finestra puc contemplar. Sols un quadrat de tota la immensitat que hi ha allà fora. Rius, mar, muntanyes i núvols. «I el vent?», em pregunte mentre recolze el cap per primera vegada després d'estar assegut una hora, o tal vegada un poc més. Si pose un peu allà fora el vent se'm portarà als núvols per a torcar-los i saber como son de més aprop.

  He viatjat a un país desconegut. He viatjat a veure la família que m'ha acomiadat amb abraços indescriptibles i amb ulls que s'omplien de llàgrimes com aqüífers secs. He viatjat el que mai havia viatjat. He contemplat el que mai havia vist. He parlat el que mai havia parlat. He conegut el que no sabia. He recordat el que pensava que havia oblidat. He pensat en el que no havia de pensar soltant alguna llàgrima que no mereixa soltar, i he trobat a faltar que sempre he trobat a faltar. Però ara que torne me'n tornaria anar. Tornar i quedar-se, però he de tornar. No sé el que hi haurà passat de nou on torne. Sols torne per començar de nou, sense algú, sense alguns i sense molts. O amb tots.

  Recorde que vaig mirar aquella terra amb nostàlgia per qui està en ella. Recorde que vaig mirar aquell cel on els núvols es convertiren en muntanyes que s'elevaven davant dels meus ulls.

Hi ha algú fora?

  Des d'una gran finestra observe una persona que camina en línia recta pel pas de vianants. La gent l'esquiva i segur que la mira amb una cara no massa amistosa. Porta una falda negra per la cintura i una camisa blanca que li deixa veure el melic. Té els cabells castanys clars. Per un moment pense que és ella. M'alce del banc en el que estic assegut, arrugue la front i els meus ulls s'enfoquen com una càmera. «És ella. No, no és ella», em dic quan torne a seure. He estat apunt de baix les escales i anar a buscar-la, però de segur que s'estranyaria al veure'm. Seria un retrobament massa forçat. Encara recorde l'última vegada que la vaig besar.

   Va ser un dia d'estiu, un dia de setembre. Recorde intensament el seu últim bes, i el meu bes també. Recorde que ja no l'he tornat a veure i no l'he oblidat. I que mai l'oblidaré per molt que li pese. Aquell dia la vaig abraçar i per última vegada la vaig olorar. Encara recorde el seu perfum. És inevitable.

  Més gent camina apressadament pel pas de vianants. «Què serà d'ella? Encara em recordarà», segurament ja no em té quasi en els seus pensaments. Segurament pensa estar cada vegada més entre llums de colors intentant oblidar-me. Ja ho ha fet. No escolte el soroll del carrer, sols veig gent en moviment, intente pensar que ella camina per aquella llarga avinguda. Però al mateix pense que no hi està. Em pregunte si algun dia deixaré d'escriure't més paraules. Em pregunte si hi ha algú fora, del carrer, que escolte com cride el teu nom.

L'amant de la llum

 

És dimarts i el cel ha amenaçat en deixar caure les seves llàgrimes, llàgrimes de tristesa perquè la tardor li produeix nostàlgia. Es compleix el meu desig, el cel plora. Observe les seves llàgrimes com s'esvaren en el cristall d'una finestra antiga, una finestra que mira a unes muntanyes llunyanes que marquen el principi d'un altre món.

  Mentre escolte com el cel plora i crida de ràbia perquè algun amor li ha jugat una mala passada, tinc al meu davant, igual que ahir, unes fotografies d'ella. No dic res, alce la mirada i els meus ulls estan apunt de deixar unes quantes llàgrimes que al final no cauran com cascades. Em mantinc ferm, i pense que en tot el que li vaig dir. No sé ella, però jo recorde lletra a lletra, paraula a paraula, bes a bes, mirada i mirada, un abraçada i ens fonem. «Fa poc li deia tantes coses i ara la llum se m'ha apagat. El meu cor no té color, encara que ella em diga coses i pense en mi. L'amor s'esmuny com eixes llàgrimes que continuen esvarant-se pel cristall brut», pense quant torne a veure una fotografia on ella somriu mostrant-me els seus llavis carnosos. «Mostra-me'ls de nou.», em dic veient com un raig de Sol apareix entre el núvols. Torne a pensar que si poguera desgastar alguna cosa no seria una tisa per a escriure el teu nom, sinó que serien els teus llavis fregant-los amb els meus. Però això ja no serà mai més possible.

  Més rajos del Sol aparten amb les seves mans ardents núvols que molesten, perquè el que volen és il·luminar-me el rostre i fer-me creure que ella va ser la meva llum. Aquella llum que vaig seguir aquella llum sensual, aquella llum que brillava més que l'or. Però aquella llum ja no hi és, solament em queda pensar que no perdré mai el plaer a recordar-la ni a oblidar-la, ni a tancar els ulls i olorar mentalment el seu perfum.

Els ulls que miraven l'horitzó

  No perquè siga dilluns he decidit mirar fotografies antigues. He decidit recordar una molt especial, he decidit no oblidar-la. No estem tots, però com si estigueren. No és una fotografia com les que estic acostumat a veure, però m'imagine on estan mirant tots aquests ulls. M'imagine en que estan pensant, sé que pensen el futur, en un futur on l'horitzó no els porte cap desencant.

  Estan d'esquenes, estan posant però d'esquenes. «Estaran parlant entre ells?», em dic mentre recorde el dia que estàvem tots junts. Inseparables. Sempre junts. No cavem en el banc, estem muscle a muscle, sense quasi espai, però junts. La mar tranquil·la als nostres ulls intentant veure si algun vaixell ens observa com nosaltres els observem a ells, però en aquella mar immensa sols corre la brisa que ens acaricia la nostra pell, pels nostres cabells i per la nostra roba. A l'esquerra meva hi ha dos noies que van quasi vestides iguals inclús porten els mateixos cabells, llargs i obscurs. A la meva dreta dos més. Ella té recollits els cabells mirant a l'infinit igual que els altres. L'últim perd la seva mirada, ha captat alguna cosa en la línia de l'horitzó. Tots junts som els que ulls que mirem a un horitzó que s'eleva per damunt dels nostres caps.

  Deixe de mirar la foto, de ja fa uns quants anys. Els nostres ulls han mirat un horitzó etern i per l'amistat que ens abraça no deixarem mai d'observar-lo encara que estiga per damunt de nosaltres.

Els camps de l'oblit

 De vegades recorde, pense i reflexione que hi ha coses que no s'han d'oblidar. Ho dic mentre contemple com el sol es va amagant darrere d'una cortina negra. La nit. Tinc les muntanyes lluny de mi. Son com rostres encara per modelar. El nas, els llavis i els ulls. «Quin escultor s'atrevirà a modelar aquells rostres estàtics, de fa milions d'anys?». La naturalesa és l'escultora de la vida. D'on visc, de les coses que contemple, dels camps oblidats que ara trepitge.

  L'herba no m'arriba als genolls. Abunda l'olor a ambient fresc, eixe que tan m'agrada sentir en la meva pell, quan notes realment el que és una vesprada de tardor. Camine fins el final del camp, fins arribar a un altre camp oblidat per aquells homes i dones que van deixar la suor en les seves eines i també en aquella terra seca. Llàgrimes de suor que cauen per la meva front. Els últims rajos del sol cauen sobre aquells camps de l'oblit i jo també vull deixar caure gotes de suor i que cresca una oportunitat per a aquella terra oblidada. «Per què s'oblida una terra, per què s'obliden els homes i les dones que treballaren per una terra ara morta?», el pas del temps i els interessos d'altra gent ha volgut que així siga. Però jo tinc la consciència tranquil·la que per a mi aquells camps de l'oblit han format part del meu passat, de la meva història i ningú podrà esborrar el pas dels que porten la mateixa sang que jo. Els meus avis.

  No deixe de caminar, no deixe d'afonar-me en la terra tova ni tampoc en la terra banyada. No deixaré de recordar. «Oblidar no és avançar, oblidar no és prosperar, oblidar no és aprendre», em dic quan sé que al tornar a casa caminaré sol amb ninguna llum que m'il·lumine el camí.

Silenci mortal

 Em desperte i no sé quin dia és. «Ah, sí, és dijous», exclame quan intente recordar el que he somiat. Encara he obert els ulls. Recorde que he apagat el despertador i m'he quedat dormit, segurament son passades les deu. No obric els ulls i jugant en solitari a les palpentes note que el coixí no està descansant sobre el meu cap. «Què he somiat aquesta nit?», em pregunte amb els ulls ja oberts. Tinc el coixí a la meva dreta. Em quede en silenci, pensatiu, em pregunte res però deduïsc que aquesta nit he somiat que abraçava a algú. Però no recorde a qui. He estat tot el matí, en silenci, pensant, recordant i inclús imaginant a qui havia abraçat en aquell somni que no recorde res. Absolutament res.

  Hui no era estiu, ja no hi estava, però era primavera. Els ocells havien deixat els ecos dels seus cants que s'escoltaven per un cel blau. El sol brilla en una vesprada esplèndida que no abelleix quedar-se en casa i pensar en aquell somni que m'ha desconcentrat. Baixe les escales de casa i surt al carrer pensant que encara hi ha gent parlant de les coses de la vida, però no hi ha ningú. Torna a regnar el silenci. Un silenci que acaba per trencar-se quan arribe a una avinguda on els cotxes passen i corren. Mentre camine pregue per a que arribe la tardor definitivament, l'estació que més m'agrada. L'estació que més records em porta a la meva memòria en aquell moment, en un moment en el que obric la porta de la biblioteca i un silenci mortal m'atrapa i no em vol soltar.

  M'assec en una taula solitària. La meva entrada no ha causat cap expectació en ningú, ni tampoc curiositat. Aquell silenci mortal havia atrapat a tota la gent. Tots estaven en els caps ajupits mirant el que tenien davant. El silenci mortal estava apunt de guillotinar el seus caps si decidien alçar la seva mirada cap a un altre lloc. «La pròxima víctima era jo», ho tenia claríssim. Tenia por d'alçar la vista per si el silenci mortal es decidia a fer de mi la seva primera víctima.

Entre llums de colors

  Divendres va ser ahir. Una nit on la lluna no tenia el color que solia mostrar. Es va vestir d'un color marró clarobscur, tot i això la llum mai perdia el seu íntim somriure, eixe del que estava tan enamorat. Es semblava al somriure d'una persona que em resultava familiar.

  El grup d'amics parlava mentre engolia petits glops aquell alcohol que per a mi semblava un verí mortal per a la sang de les meves venes. Ampolles de cristalls i de vidre feien soroll al caure en terra. Vaig veure una ampolla de plàstic tirada al meu costat, i com el gran Colós de Goya la vaig xafar fins deixar-la ben arrugada, no volia deixar rastre de que algú havia begut aquell verí.

  Caminant pels carrers d'un barri de fama de la ciutat, on les façanes de la ciutat em feien pensar que havia hagut un passat gloriós, i no tant, per aquelles carrers. Caminàvem per la vorera escapant de les llums de la policia, escapàvem de carrers solitaris. Vam passar per davant d'una cabina de telefon. Em vaig detindre uns instants, el telefon estava despenjat, ningú més es va adonar que aquell telefon penjava d'un fil gris esperant a que algú el deixara en el lloc. Però ni jo mateix em vaig atrevir perquè en veure el telefon despenjat em vaig inventar una història que començava a construir en aquell instant.

  «Va posar més de dues monedes per a que el temps de trucada durara més. Va esperar fins que una veu plorosa i al mateix temps dolça li va contestar. Ell es va posar a plorar i per a dissimular es va pujar el coll de la jaqueta, no volia que tothom es donara compte que estava plorant pel seu amor. Les paraules a l'altra banda del telefon no donaven crèdit, li havia contat la veritat. Tota la veritat. El cor d'aquell xic semblava eixir-se'n de les costelles, de la pell i del mateix cos. -On està el meu cor?-, es preguntava mentre les llàgrimes banyaven la seva cara i el coll de la camisa. Ja no té cor. Ja no té amor. Solta el telefon que queda penjant d'aquell fil gris que balla d'un costat a un altre. Es posa les mans a les butxaques de la seva jaqueta i camina desanimat, ferit, extenuat, dèbil, esgotat de vessar tanta llàgrima per algú que tant havia estimat i encara estima».

  La veu d'un amic em tornar a la realitat. Entrem en una discoteca, obscura, solament il·luminada per unes llums de colors que no aconsegueixen esclarir els rostres de la gent. Ho veig tot quasi borrós. Però no espere que els rostres s'il·luminen per algun llum més potent, jo l'espere a ella, que aparega en un moment inesperat entre llums de colors.

L'estiu que torna i que se'n torna anar

  És dimecres i de bon matí. Mentre escolte música en anglès hem faig una pregunta que ara mateix ronda per totes les persones que estan assegudes al meu costat i davant de mi. «Ha tornat l'estiu?». En el metro fa fred perquè l'aire condicionat està a la màxima potència. Però tots sabem que fora és estiu encara que dins del metro siga tardor.

   El sol i el vent de ponent han transformat la tardor d'octubre en un dia d'estiu. No es pot suportar. Inclús arribe a pensar que el temps ens controla, una veu, un ull, una mà, un dit que ens diu el que ens hem de posar cada dia i el que hem de fer cada dia. El temps ens controla, torne a dir-me. El metro s'aturada on he de baixar i quan puge les escales on feia dos dies s'acumulaven moltes fulles i pensava que la tardor s'havia apoderat del temps, avui no hi havia cap. Ha tornat l'estiu encara que els arbres tinguen fulles grogues i marrons, encara que faça vent, però és un vent calent que mou les branques dels arbres comportant-se com les ones del mar. Tornen i venen i el vent les mou. Que bonic es veure aquell mar d'arbres des de la finestra d'un sisè pis pensant que l'estiu ha tornat i que demà ja no estarà.

L'últim lector

   Dimarts comença igual que el dilluns però amb menys fred. La lluna encara em vol mostrar el seu rostre somrient. La mire i li torne un somriure íntim. «Qui no ha dibuixat el somriure de la lluna?», pense quan obric la porta del metro i m'assec a l'últim vagó. Al meu costat un home llig en un un llibre electrònic, el té recolzat sobre un maletí de cuir marró. Sembla professor perquè vesteix com a tal. Té una barba de quatre dies i pense que fins a finals de setmana no s'afaitarà. En canvi, jo, jo fa mesos que no m'afaite. La tinc massa poblada de pel negres i castanys obscurs. Però em fa interessant.

   Després de llegir unes quantes fulles d'un article d'un historiador important em pose a llegir el llibre que aquestes setmanes m'està emocionant, m'està transportant a una època convulsa de desgràcies. El relat transcorre en una guerra on els protagonistes son joves, molt joves, més joves que jo. «No m'imagine estar en una guerra tant jove. Fam, por, fred, mort, ignorància, supervivència, nostàlgia... Ni pensar-ho!», m'exclame a mi mateix. Per un moment pense en tancar el llibre i deixar de pensar coses que em mouen el cervell i em fan perdre la noció, com si m'anés a desmaiar. Torne a obrir el llibre i sols que veig que paraules dolentes: bombes, explosions, sang, bombes i més explosions. El tanque definitivament, i qual alce el cap em veig rodejat de persones que sostenen els seus mòbils i que al mateix pense que son com bombes que exploten en els seus cervells. «Què ha passat ací? Estan fent una guerra contra el seu cervell i ja no oloren les pàgines dels llibre». Em trobe em meitat de soldats que li esta fent la guerra al seu cervell, son com màquines.

   Baixe del metro i em pregunte si sóc l'últim lector al que li agrada olorar les pàgines dels llibres.

Fulles

   Avui és dilluns. Xafe el carrer i els pels dels meus braços despunten al cel com agulles afilades. Toque els pels de punta amb respecte. Sembla que punxen. Passe la mà pel braç com una màquina piconadora. Seguisc caminant pels carrers antics del poble i em venen al cap que fa molt de temps eren carrers de terra. Fa una mica de fred quan em dirigisc on els carrers. L'horta desprèn una humitat que m'impedeix respirar amb normalitat. Respires fort i per la boca. Per fi arribe a l'estació de metro. No hi ha ningú en la solitària estació. Em pregunte per què els sol encara no ha eixit, però quan mire cap a l'est, un mar de núvols que s'aboquen en l'horitzó que ara està cobert d'esponges de colors grisencs, blaus i negres. Ve el metro i m'assec en un seient del vagó i em pose a llegir un llibre, un llibre que emociona. Un llibre amb història.

  El metro va avançant i fent camí i fent aturades també. Puja gent despistada que mira cap tots els costats. Tots ens mirem les cares, cares cansades, tristes, alegres, curioses i un llarg etcètera. Sembla que sóc l'únic que té un llibre a les mans i que té els ulls apegats a eixes línies i paraules que no deixe de llegir. Arribe a la parada, agafe el llibre per a no perdre'l. Vaig cap classe del màster. És el primer dia. Per fi s'acaba l'estiu, si en octubre. Massa llarg, massa desgràcies, massa...se m'acaben les paraules quan pense en records.
   Puge les escales del metro aquelles que feia mesos havia baixat i pensava que no tornaria a pujar. Les fulles dels arbres s'acumulaven en les escalons. No sé si eren les primeres del dia o les primeres de la tardor. Fulles mortes.