No
perquè siga dilluns he decidit mirar fotografies antigues. He
decidit recordar una molt especial, he decidit no oblidar-la. No
estem tots, però com si estigueren. No és una fotografia com les
que estic acostumat a veure, però m'imagine on estan mirant tots
aquests ulls. M'imagine en que estan pensant, sé que pensen el
futur, en un futur on l'horitzó no els porte cap desencant.
Estan
d'esquenes, estan posant però d'esquenes. «Estaran
parlant entre ells?»,
em dic mentre recorde el dia que estàvem tots junts. Inseparables.
Sempre junts. No cavem en el banc, estem muscle a muscle, sense quasi
espai, però junts. La mar tranquil·la als nostres ulls intentant
veure si algun vaixell ens observa com nosaltres els observem a ells,
però en aquella mar immensa sols corre la brisa que ens acaricia la
nostra pell, pels nostres cabells i per la nostra roba. A l'esquerra
meva hi ha dos noies que van quasi vestides iguals inclús porten els
mateixos cabells, llargs i obscurs. A la meva dreta dos més. Ella té
recollits els cabells mirant a l'infinit igual que els altres.
L'últim perd la seva mirada, ha captat alguna cosa en la línia de
l'horitzó. Tots junts som els que ulls que mirem a un horitzó que
s'eleva per damunt dels nostres caps.
Deixe
de mirar la foto, de ja fa uns quants anys. Els nostres ulls han
mirat un horitzó etern i per l'amistat que ens abraça no deixarem
mai d'observar-lo encara que estiga per damunt de nosaltres.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada