Els camps de l'oblit

 De vegades recorde, pense i reflexione que hi ha coses que no s'han d'oblidar. Ho dic mentre contemple com el sol es va amagant darrere d'una cortina negra. La nit. Tinc les muntanyes lluny de mi. Son com rostres encara per modelar. El nas, els llavis i els ulls. «Quin escultor s'atrevirà a modelar aquells rostres estàtics, de fa milions d'anys?». La naturalesa és l'escultora de la vida. D'on visc, de les coses que contemple, dels camps oblidats que ara trepitge.

  L'herba no m'arriba als genolls. Abunda l'olor a ambient fresc, eixe que tan m'agrada sentir en la meva pell, quan notes realment el que és una vesprada de tardor. Camine fins el final del camp, fins arribar a un altre camp oblidat per aquells homes i dones que van deixar la suor en les seves eines i també en aquella terra seca. Llàgrimes de suor que cauen per la meva front. Els últims rajos del sol cauen sobre aquells camps de l'oblit i jo també vull deixar caure gotes de suor i que cresca una oportunitat per a aquella terra oblidada. «Per què s'oblida una terra, per què s'obliden els homes i les dones que treballaren per una terra ara morta?», el pas del temps i els interessos d'altra gent ha volgut que així siga. Però jo tinc la consciència tranquil·la que per a mi aquells camps de l'oblit han format part del meu passat, de la meva història i ningú podrà esborrar el pas dels que porten la mateixa sang que jo. Els meus avis.

  No deixe de caminar, no deixe d'afonar-me en la terra tova ni tampoc en la terra banyada. No deixaré de recordar. «Oblidar no és avançar, oblidar no és prosperar, oblidar no és aprendre», em dic quan sé que al tornar a casa caminaré sol amb ninguna llum que m'il·lumine el camí.