Núvols que es conertiren en muntanyes

  M'agrada observar i mirar per la finestra, per la finestra de qualsevol lloc. Allà on hi haja una finestra pose els meus ulls mirant al buit o mirant a l'horitzó. Aquell paisatge té molts colors. Tots es mesclen creant una amalgama de pigments que ni els pintors més reconeguts sabrien com mesclar-los. Això fan els núvols mesclar-se, unir-se i elevar-se fins tocar l'última capa que cobreix el planeta.

  Els motors d'aquella avió feien massa soroll com per escoltar el silenci. Eixe silenci que m'agradaria escoltar allà fora, al cel. Flotar i veure-ho tot d'una altra manera. En tot el trajecte no deixe de mirar el que en aquella petita finestra puc contemplar. Sols un quadrat de tota la immensitat que hi ha allà fora. Rius, mar, muntanyes i núvols. «I el vent?», em pregunte mentre recolze el cap per primera vegada després d'estar assegut una hora, o tal vegada un poc més. Si pose un peu allà fora el vent se'm portarà als núvols per a torcar-los i saber como son de més aprop.

  He viatjat a un país desconegut. He viatjat a veure la família que m'ha acomiadat amb abraços indescriptibles i amb ulls que s'omplien de llàgrimes com aqüífers secs. He viatjat el que mai havia viatjat. He contemplat el que mai havia vist. He parlat el que mai havia parlat. He conegut el que no sabia. He recordat el que pensava que havia oblidat. He pensat en el que no havia de pensar soltant alguna llàgrima que no mereixa soltar, i he trobat a faltar que sempre he trobat a faltar. Però ara que torne me'n tornaria anar. Tornar i quedar-se, però he de tornar. No sé el que hi haurà passat de nou on torne. Sols torne per començar de nou, sense algú, sense alguns i sense molts. O amb tots.

  Recorde que vaig mirar aquella terra amb nostàlgia per qui està en ella. Recorde que vaig mirar aquell cel on els núvols es convertiren en muntanyes que s'elevaven davant dels meus ulls.