Divendres
va ser ahir. Una nit on la lluna no tenia el color que solia mostrar.
Es va vestir d'un color marró clarobscur, tot i això la llum mai
perdia el seu íntim somriure, eixe del que estava tan enamorat. Es
semblava al somriure d'una persona que em resultava familiar.
El
grup d'amics parlava mentre engolia petits glops aquell alcohol que
per a mi semblava un verí mortal per a la sang de les meves venes.
Ampolles de cristalls i de vidre feien soroll al caure en terra. Vaig
veure una ampolla de plàstic tirada al meu costat, i com el gran
Colós de Goya la vaig xafar fins deixar-la ben arrugada, no volia
deixar rastre de que algú havia begut aquell verí.
Caminant
pels carrers d'un barri de fama de la ciutat, on les façanes de la
ciutat em feien pensar que havia hagut un passat gloriós, i no tant,
per aquelles carrers. Caminàvem per la vorera escapant de les llums
de la policia, escapàvem de carrers solitaris. Vam passar per davant
d'una cabina de telefon. Em vaig detindre uns instants, el telefon
estava despenjat, ningú més es va adonar que aquell telefon penjava
d'un fil gris esperant a que algú el deixara en el lloc. Però ni jo
mateix em vaig atrevir perquè en veure el telefon despenjat em vaig
inventar una història que començava a construir en aquell instant.
«Va
posar més de dues monedes per a que el temps de trucada durara més.
Va esperar fins que una veu plorosa i al mateix temps dolça li va
contestar. Ell es va posar a plorar i per a dissimular es va pujar el
coll de la jaqueta, no volia que tothom es donara compte que estava
plorant pel seu amor. Les paraules a l'altra banda del telefon no
donaven crèdit, li havia contat la veritat. Tota la veritat. El cor
d'aquell xic semblava eixir-se'n de les costelles, de la pell i del
mateix cos. -On està el meu cor?-, es preguntava mentre les
llàgrimes banyaven la seva cara i el coll de la camisa. Ja no té
cor. Ja no té amor. Solta el telefon que queda penjant d'aquell fil
gris que balla d'un costat a un altre. Es posa les mans a les
butxaques de la seva jaqueta i camina desanimat, ferit, extenuat,
dèbil, esgotat de vessar tanta llàgrima per algú que tant havia
estimat i encara estima».
La
veu d'un amic em tornar a la realitat. Entrem en una discoteca,
obscura, solament il·luminada per unes llums de colors que no
aconsegueixen esclarir els rostres de la gent. Ho veig tot quasi
borrós. Però no espere que els rostres s'il·luminen per algun llum
més potent, jo l'espere a ella, que aparega en un moment inesperat
entre llums de colors.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada