Silenci mortal

 Em desperte i no sé quin dia és. «Ah, sí, és dijous», exclame quan intente recordar el que he somiat. Encara he obert els ulls. Recorde que he apagat el despertador i m'he quedat dormit, segurament son passades les deu. No obric els ulls i jugant en solitari a les palpentes note que el coixí no està descansant sobre el meu cap. «Què he somiat aquesta nit?», em pregunte amb els ulls ja oberts. Tinc el coixí a la meva dreta. Em quede en silenci, pensatiu, em pregunte res però deduïsc que aquesta nit he somiat que abraçava a algú. Però no recorde a qui. He estat tot el matí, en silenci, pensant, recordant i inclús imaginant a qui havia abraçat en aquell somni que no recorde res. Absolutament res.

  Hui no era estiu, ja no hi estava, però era primavera. Els ocells havien deixat els ecos dels seus cants que s'escoltaven per un cel blau. El sol brilla en una vesprada esplèndida que no abelleix quedar-se en casa i pensar en aquell somni que m'ha desconcentrat. Baixe les escales de casa i surt al carrer pensant que encara hi ha gent parlant de les coses de la vida, però no hi ha ningú. Torna a regnar el silenci. Un silenci que acaba per trencar-se quan arribe a una avinguda on els cotxes passen i corren. Mentre camine pregue per a que arribe la tardor definitivament, l'estació que més m'agrada. L'estació que més records em porta a la meva memòria en aquell moment, en un moment en el que obric la porta de la biblioteca i un silenci mortal m'atrapa i no em vol soltar.

  M'assec en una taula solitària. La meva entrada no ha causat cap expectació en ningú, ni tampoc curiositat. Aquell silenci mortal havia atrapat a tota la gent. Tots estaven en els caps ajupits mirant el que tenien davant. El silenci mortal estava apunt de guillotinar el seus caps si decidien alçar la seva mirada cap a un altre lloc. «La pròxima víctima era jo», ho tenia claríssim. Tenia por d'alçar la vista per si el silenci mortal es decidia a fer de mi la seva primera víctima.